Una de les coses que més celebro d’un festival de cine és la fidelitat cap a determinats cineastes i la possibilitat de comprovar en directe com es forja la relació entre el públic i ells. És interessant veure les reaccions pel descobriment d’un autor nou i les expectatives davant la seva segona pel·lícula. També ho és assistir al moment del qüestionament, la decepció i fins i tot l’enuig: ¿era realment un cineasta interessant o una falsa promesa? I ho és sobretot comprovar com, en poc temps, alguns d’aquests directors han passat de ser la revelació de l’any a figures consagrades (com a mínim) en el marc del festival, als autors més esperats en cada nova edició.