Els fons europeus : ¡deixa sucar el petit!

El meu pare, asturià d’enèsima generació, té una versió del molt castellà refrany que adverteix de no vendre la pell de l’os abans de caçar-lo que crec que descriu perfectament l’actual debat espanyol sobre el fons de recuperació europeu. En aquesta versió, no sé si collita de la ‘tierrina’ o més aviat del meu pare, una família (amb bastanta gana, sembla ser) discuteix com es repartiran un hipotètic porc que, per descomptat, no es poden permetre. El pare explica com anirà al mercat a comprar-lo, la mare, el deliciós guisat que prepararà amb la seva carn, i els nens es llepen els dits pensant en les porcions que els tocaran. Però, com en tota bona història, el conflicte no tarda a aparèixer: el fill petit, el nom del qual desconeixem, somia a mullar grans quantitats de pa a la salsa del guisat preparat per la seva mare amb amor. Però el Jamo, el fill gran, vol la salsa només per ell. Els dos s’embranquen en una discussió que va pujant de to fins que el pare tanca la disputa amb un enfadat: «¡Jamo, deixa sucar el petit!». Durant tota la meva infància, i encara avui, quan m’agafa per imaginar-me què faria jo si tal cosa o tal altra passés (si em toqués la loteria, o em nomenessin presidenta d’algun país, o guanyés un Oscar), n’hi ha prou amb un «Jamo» del meu pare per fer-me baixar a la realitat. Els polítics i tertulians espanyols farien bé de recordar el famolenc Jamo quan parlen del fons europeu de recuperació postpandèmia, la pluja de diners que sembla que vindran de Brussel·les demà passat, sense condicions ni repagament. El debat espanyol sobre el fons de recuperació s’assembla molt a Villar del Río, el poble que esperava ansiós l’arribada de míster Marshall a la mítica pel·lícula de Berlanga. Molts tenen les seves esperances de recuperació posades en aquests fons sense parar-se ni tan sols a pensar que, com el porc de la història del meu pare, estan lluny de ser una realitat. Un acord històric És cert que l’acord a què van arribar els líders europeus al juliol va ser històric no només per les xifres, sinó per la forma que adopten els fons, una barreja entre subvencions i préstecs, finançats parcialment, amb deute públic molt lluny de l’ortodòxia germànica del passat. Però els fons de recuperació no són un ens independent, si no parteix d’un entramat gaire més complex, l’anomenat Marc Financer Plurianual (MFF, per les sigles en anglès), que ha de ser aprovat pel Parlament Europeu i el Consell de la UE (no confondre aquest últim amb el Consell Europeu, que és l’òrgan que reuneix els caps d’Estat i de Govern i el responsable de l’acord del juliol). Les dues institucions estan lluny d’arribar a un acord: el Parlament Europeu demana més diners per als seus projectes, i, en el Consell, alguns països com Polònia o Hongria rebutgen que l’MFF es condicioni al respecte a l’estat de dret, com volen la majoria dels països. A Espanya, el porc encara s’ha de comprar, però el Jamo no deixa sucar el petit.

El més llegit