Dia D: 14 de setembre. A punt de reobrir les portes del nou curs escolar. Mentre jo esperava al carrer dels Àngels, a d'altres indrets del Raval les comitives judicials ja es preparaven per executar nous desnonaments. Constants, aquests darrers anys. Almenys la Covid-19 tenia una trista part positiva: s’havien aturat. Mentre les lleis i els executors no perdonen els dèbils, de tota Barcelona ja havien arribat grups de joves i no tan joves, organitzats i per lliure, disposats a bloquejar les ordres de l’autoritat judicial. Plantaven cara, barraven el pas. Potser perquè sentien a pròpia pell el drama de no tenir llar, potser perquè són joves i la sang els bull davant el que consideren, potser legal, però injust. No estaven disposats a tolerar que anessin al carrer gent que fa temps que viu al barri o de grups humans que hi sobreviuen. És la força del Raval. Així es va crear el Casal: barreja de gent del barri amb ciutadania, unint les energies per no perdre el que volien propi. I, finalment, l’ajuntament mediant i ajornant temporalment el drama.