«¡És l'economia, imbècil!», va cridar Clinton

Si escoltes atentament i llegeixes meticulosament els que saben (el pare deia que el poc de medicina que se sap, ho saben els metges), entens el que està passant o ho comprens una mica millor, arribant a la conclusió que és un miracle que no estiguem pitjor, ¿pitjor?, sí, sí, pitjor del que estem. L’altre dia, aquest savi que és el cardiòleg espanyol, amb seu a Nova York, és clar, Valentí Fuster, explicava que (gairebé) odia la paraula confinament, ja que ell prefereix parlar de «protecció al públic». És a dir, el que no s’està fent. Deia, explicava, amb paraules pausades, dignes d’un erudit, una cosa que, a Espanya, provocaria que molts (massa) polítics (¿tots?, doncs tots), haguessin d’amagar-se sota del llit. «No és un tema que hagi de desaparèixer demà, ni tan sols amb l’aparició de la vacuna, o que hagin de resoldre els polítics; aquest és un tema de comunitat, hem de treballar tots junts pel bé de la comunitat, independentment de la nostra ideologia». Tot per l’economia Aquell crit que Bill Clinton llancés a la cara de George Bush quan, el 1993, lluitaven per la presidència dels Estats Units, aquell «¡és l’economia, imbècil!», ha sigut esgrimit i posat en pràctica per l’esport. Sí, cert, per salvar les economies dels grans esdeveniments, dels esports superprofessionalitzats i, per descomptat, per mirar d’injectar una mica d’ànim, entreteniment i felicitat a milions de fans. Quan el modèlic i (gairebé) invencible Rafa Nadal deia, mentre abraçava el seu 13è trofeu Roland Garros, que esperava haver entretingut i fet feliços milions d’aficionats al tennis, quan va reconèixer que no deixava de pensar en la desastrosa, caòtica i perillosa situació que vivim, deia la veritat, el que pensa, una vegada assumit el risc, ell i els 128 tennistes que van començar a competir (contra ell) el dia 1 de Roland Garros, de poder contagiar-se, com acaba de fer-ho Cristiano Ronaldo (ja només falta que caigui Leo Messi ¡no, «por ‘D10S’», no!, ni ell ni ningú més!), Nikola Mirotic o els ciclistes del Giro, Steven Kruijswijk i Michael Matthews. Ficats en una bombolla Insisteixo, l’esforç (i els milions) que ha costat reprendre la marxa en l’esport d’alt nivell («¡és l’economia, imbècil!»), els enutjos que ha provocat en els aficionats, al no poder acudir als recintes, o entre els mateixos periodistes, allunyats dels protagonistes i havent de realitzar les entrevistes per videoconferència, no deixa de tenir un punt exòtic i alguna cosa de miracle (com es demostra ara que l’onada té aspecte de tsunami), ja que hem pogut assistir al final de la Lliga (de les Lligues europees, menys la francesa), la Champions, l’Open dels EUA i Roland Garros, l’NBA i l’arrencada (espectacular arrencada) dels campionats de F-1 i MotoGP, autèntiques bombolles ambulants, entre altres esdeveniments.

El més llegit