Política presa

Dues obvietats. Primera: que hi ha polítics catalans presos, és una evidència. Segona: que van desobeir, també ho és. Es pot discrepar dels tipus aplicats pel Tribunal Suprem –la reforma del Codi Penal que impulsa el Govern central pretén esmenar-ho–, però els polítics que compleixen condemna van promoure les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica, van convocar una consulta unilateral i van avalar la declaració d’independència. Les dues línies de defensa –la tècnica i la política– no van negar la desobediència: «Cedeixo aquesta trinxera. El senyor Forn va desobeir els requeriments del Tribunal Constitucional» (Javier Melero); «Es confon la desobediència de manual amb la rebel·lió» (Andreu Van den Eynde). Aquella desobediència ha sigut sancionada: hi va haver judici, es va dictar sentència i les condemnes han sigut parcialment complertes (gairebé tres anys de privació de llibertat). Un dels pilars de l’Estat de dret –el poder judicial– ha fet la seva feina. Ara els correspon al poder legislatiu –el Parlament– i al poder executiu –el Govern– fer la seva. És en aquest marc, en l’exercici de les seves competències, on es pot situar la proposta de reforma del Codi Penal per adequar el delicte de sedició al context juridicopolític del segle XXI i la preceptiva tramitació pel Ministeri de Justícia de les peticions d’indult sol·licitades. Es tracta de dues mesures complementàries, en fase d’estudi, que poden contribuir no només a la posada en llibertat dels polítics presos, sinó també a alliberar la política catalana de la càrrega emocional que la tenalla. Sí, la vida política catalana també és presonera d’aquesta circumstància que pot enterbolir la pròxima cita electoral prevista, d’acord amb el calendari, per al 14 de febrer. La inhabilitació de Quim Torra obre un temps nou que, com ha escrit el politòleg Oriol Bartomeus, ens situa en un dilema: continuar burxant a les respectives ferides, i augmentar la bretxa que ens separa, o alliberar la política presa, certificar el fracàs del procés, avaluar danys, aprendre tots de tot el que ha passat, assumir responsabilitats i explorar altres camins. Les peticions d’indult, que han sigut sol·licitades per terceres persones, no satisfan els independentistes – «se’l poden ficar per on els càpiga», va dir Oriol Junqueras– perquè impliquen el reconeixement de la seva desobediència i no qüestionen el judici. Tampoc les tres dretes (PP, Vox i Cs). És una prerrogativa del Govern central, en el marc de l’Estat de dret, per alliberar la política catalana en benefici de tots els seus ciutadans. Correspon ara al Govern modular els indults. La via és necessàriament complexa: es podria posar en llibertat els presos, però no així suspendre les seves condemnes d’inhabilitació (flexibilitat penal i sanció política). A més, es començaria a superar el greuge comparatiu respecte a Carles Puigdemont i la resta de fugits. Si alliberar la política catalana, presa també del procés, era ja una necessitat objectiva abans de la pandèmia, ara és una urgència.

Política presa

Si alliberar la política catalana de la càrrega emocional que la tenalla era ja una necessitat objectiva abans de la pandèmia, ara és una urgència

El més llegit