Plou sobre mullat en el sistema de salut de Catalunya. La pandèmia de la Covid-19 ha agreujat un problema històric exacerbat amb les retallades del 2010. Si fa un any les llistes d’espera ja eren motiu d’alarma, el temps mitjà actual s’ha incrementat entre un 50% i un 90%. Unes xifres que es transformen en sofriment i inquietud concrets. No només per part dels pacients. Els experts temen que els retards en les proves diagnòstiques suposin un agreujament de malalties i fins i tot elevin l’índex de mortalitat. I a la Covid-19 se sumarà la grip estacional, que accentuarà la saturació en els CAPs i als hospitals.
Les dades dels retards en visites, proves i operacions són desoladores. Molt més si se’ls posa rostre. El desembre passat, EL PERIÓDICO va recollir els testimonis d’algunes persones afectades per les demores en la llista d’espera. Deu mesos més tard ha tornat a posar-se en contacte amb ells. Alguns d’ells han sigut atesos durant aquest període. La majoria dels relats, no obstant, han sumat, amb el temps, dolor i preocupació. Juana Fernández, de 71 anys, encara no ha aconseguit una cita amb el dermatòleg per a una úlcera interna a la cama. Jorge Valls, també de 71 anys, continua malvivint a l’espera d’una operació a la columna vertebral sense data assignada.
Són moltes veus les que, durant els últims anys, han advertit de la fragilitat del sistema sanitari. Les insuficiències del finançament autonòmic ja havien posat difícil a totes les comunitats autònomes, però sobretot a les més maltractades econòmicament pel sistema, recuperar el nivell de despesa sanitària anterior. Algunes, amb tot, van fer d’això una prioritat política de primer ordre, mentre que la recuperació dels pressupostos socials no ho va ser tant en d’altres. I Catalunya no és, en aquest sentit, entre les que surten més ben parades.
L’aparició de la Covid-19 ha imposat a tots els recursos assistencials una tensió extrema, que ha obligat a fixar prioritats sovint doloroses. Però la inestabilitat política i el desinterès per la gestió diària dels últims anys no han contribuït que el sistema de salut estigués en les millors condicions per afrontar aquest repte. Ara, els fons de reconstrucció haurien de servir perquè, després d’aquesta dura prova, el sistema sanitari surti reforçat. Seria imperdonable no aprofitar-ho. Mentrestant, els rostres de la inquietud i el sofriment tornen a les pàgines d’aquest diari, després d’un any més d’espera.