"Del alfiler al elefante", a la manera de Vázquez Montalbán

Manuel Vázquez Montalbán en el ja llegendari 'Tele/eXprés', durant anys va escriure-hi una columna, titulada Del alfiler al elefante, on a través de brillants exercicis deductius analitzava la conjuntura amb una mirada global prou lúcida com perquè la militància democràtica sabés on era el nord. El secret raïa a no concloure res que no se sustentés en condicions tan objectives com imprescindibles d’assumir, si no es volia caure en la mirada curta i el partidisme estèril. En definitiva, obviar atrinxeraments dogmàtics i deixar anar el llast de les rèmores del passat. Per recents i doloroses que fossin. Fa pocs dies en un debat amb Xavier Domènech i Eulàlia Reguant coincidírem que la pandèmia, apareguda quan encara no s’havien recuperat els estàndars de redistribució de la riquesa anteriors a la crisi financera de 2008, ens retornaven, multiplicats, tots els problemes anteriors. No és casual, doncs, que avui la paraula més compartida sigui “reconstrucció”. Inevitablement, doncs, l’enfrontament entre el món conservador i el progressista s’ha de donar en el contingut del terme i amb quin paràmetres s’executa. D’entrada, la mateixa Unió Europea que fa pocs anys posà oli als coixinets de la troika per imposar una immensa devaluació interna de l’estat del benestar, executada amb la modificació exprés de la Constitució impulsada per Rodríguez Zapatero per fer preeminent el pagament del deute, sembla que hagi après la lliçó. Avui Europa marca un seguit de condicions per fer efectius els recursos econòmics destinats a la postpandèmia ben racionals: digitalització, sostenibilitat i inclusió, per la qual cosa les prioritats han de centrar-se en l’educació, la sanitat, les pensions i la reforma fiscal. D’entrada, res que pugui espantar les esquerres. Convindria, doncs, que el govern espanyol tingués present alguns precedents. En primer lloc, el relatiu al malbaratament amb què històricament s’havien gestionat els recursos europeus (AVE en detriment de la xarxa de rodalies, exclusió de zones industrialitzades, negació d’eixos logístics com el mediterrani, etc.) i al caciquisme polític amb què s’ha mantingut el desequilibri fiscal i financer (espoli, sí!) que pateixen alguns territoris, d’entre els quals País Valencià. les Illes Balears i Catalunya. En definitiva, en els pròxims temps l’Estat espanyol dilucidarà el rol a què aspira econòmicament en el món capitalista global. Vet aquí el paquiderm del Montalbán. En tot cas, el que queda per identificar és l’agulla des d’on pretén enfilar el repte. En aquest sentit, convé de tenir present que fins a dia d’avui, davant de la comunitat internacional, els governs espanyols han publicitat que el conflicte de Catalunya no havia de preocupar-los perquè es tracta d’una qüestió estrictament interna. Amb tot, resta damunt la taula un seguit d’incerteses sobre la fortalesa d’aquests arguments, atenent al fet que difícilment Pedro Sánchez es farà creïble per resoldre problemes tan urgents, globals i transcendentals per a les pròximes dècades si ni tan sols és capaç de metabolitzar una demanda “domèstica” democràtica i pacífica com la plantejada des de Catalunya. I els fets avalen els interrogants: convocatòries electorals a dojo en els darrers quatre anys, vigència dels pressupostos del ministre Montoro, endeutament bilionari, institució monàrquica qüestionada, PIB en caiguda lliure i lideratge europeu quant a calamitats pandèmiques. I afegim-t’hi: entossudiment en el setge policial i judicial i policial contra l’independentisme, rebuig a l’amnistia i lluites caïnites en l’aparell de l’estat profund. En conclusió: un Estat espanyol que sembla estar disposat a desaprofitar l’oportunitat d’una reconstrucció que l’habiliti per a un segle XXI en millors condicions abans que no pas convertir Catalunya en l’agulla amb què enfilar el futur. Per fer-ho possible caldria el govern espanyol assumís públicament que la metabolització del procés només és possible si s’incorporen en la negociació totes les opcions presents en la societat catalana. Un mesa de diàleg que fins ara no ha estat possible per l’atrinxerament de Pedro Sánchez i pel tacticisme de Junts per Catalunya, que ha preferit hipotecar-l’entesa en pro d’uns suposats interessos electorals. Una mesa de diàleg que tot sembla indicar que ja no serà possible fins l’endemà del 14-F si les forces d’esquerra favorables a un referèndum pactat són majoritàries a Catalunya i si el socialisme, el d’allà i Miquel Iceta, des d’aquí, reconeixen la inevitabilitat d’un referèndum pactat. Perquè és impossible excloure la majoria de catalans que, independentistes o no, el reclamen. "Del alfiler al elefante", o dit d’una altra manera: pactar els mínims, per molt costosos que siguin, per abastar els màxims.

"Del alfiler al elefante", a la manera de Vázquez Montalbán

Difícilment Pedro Sánchez resultarà creïble per resoldre problemes tan urgents, globals i transcendentals per a les pròximes dècades si ni tan sols és capaç de metabolitzar una demanda 'domèstica' democràtica i pacífica

El més llegit