Els segons que podrien ser primers

El debat de Kamala Harris i Mike Pence ha sigut el més important d’aquestes característiques dels últims quaranta anys ja que existeix la possibilitat real que tots dos poguessin arribar a ser presidents durant els pròxims anys. L’edat de Biden i l’evolució de la malaltia de Trump ho fan una opció no descartable. Aquesta nit els segons es dirigien, en el context d’un país molt polaritzat, als pocs indecisos en uns quants estats que seran determinants en el resultat final Florida, Wisconsin, Pennsilvània, Michigan, Carolina del Nord i Arizona. Tots es van decantar per Trump el 2016. El debat s’ha desenvolupat de manera tranquil·la, respectant els torns de paraula i amb total educació. Harris amb el millor dels seus somriures en tot moment, Pence, hieràtic i inexpressiu. Tots dos segurs en els seus argumentaris no van sortir del guió plantejat. Va començar el debat entorn de la gestió de la Covid-19 amb totes les seves derivades. Harris va passar, com era previsible, a l’atac. L’absència d’informació i prevenció del contagi basada en la negació van ser els arguments de la demòcrata. En la seva rèplica, Pence va defensar el tancament de les comunicacions i el trànsit amb la Xina i el desenvolupament primerenc de la vacuna com a mesura estrella de l’Administració Trump. Com a corol·lari la seva apel·lació a la responsabilitat individual de la ciutadania en la protecció de l’expansió del virus sense intervenció estatal, l’argument conservador per excel·lència, i va apel·lar a la fe i la memòria dels morts per la pandèmia. El seu lema ‘Trustin American People’. Cap sorpresa. A més de la gestió de la pandèmia es va debatre sobre el gir conservador de la judicatura i especialment el Tribunal Suprem, entorn del nomenament d’Amy Garrett i la qüestió de l’avortament, el Green New Deal o la violència racial als EUA, temes on les posicions són radicalment diferents, quan no oposades. Harris va presentar la candidatura demòcrata com l’única capaç d’enfortir la democràcia americana i apel·lant a la transparència mostrada per Biden davant l’opacitat de Trump. Va presentar les propostes electorals i les va confrontar amb les dels republicans en temes com l’Obamacare, les polítiques verdes o la inversió en innovació, educació i infraestructures. Per la seva banda, Pence, va plantejar el discurs de la por davant els radicalismes sostinguts sobre elements identitaris i de la confiança de la seva candidatura en les capacitats del poble americà davant el tutelatge que pretenen els demòcrates. No va dubtar a presentar Biden com a part de l’‘establishment’ davant el ‘selfmade man’ que representa Trump i que crea llocs de treball. La Política Exterior ha tingut un sorprenent protagonisme. En línies generals ha mostrat la unanimitat en la visió que tenen demòcrates i republicans sobre la Xina com a rival sistèmic, la desaparició de Rússia com a eix de debat, i l’absència absoluta de la UE, demostrant la defunció de la rellevància geopolítica de l’eix atlàntic. El debat de vicepresidents ha sigut el primer en el qual s’ha parlat de política nord-americana, l’anterior no va ser possible, les formes del president no ho van permetre. Veurem que succeeix en els següents, si és que arriben a celebrar-se.

El més llegit