Recordo la desbordada emoció que es va dibuixar a la cara del meu pare quan per fi va aconseguir comprar un minitransistor. ¡S’havien esgotat els aparells de ràdio a tot el món àrab! Aquell dia, el 5 de febrer del 1958, ‘la morenor’, ‘el rais’, ‘el líder’, ‘el guia’ (entre altres qualificatius amb els quals es coneixia el president egipci Gamal Abdel Nasser), es dirigiria al Parlament i al poble. Quan Nasser discursejava, els carrers del món àrab es buidaven, i amb més entusiasme, els de Cisjordània –territori palestí llavors annexionat per Jordània el 1948 i després ocupat militarment per Israel el 1967–. Aquell discurs va ser especial: Nasser va proclamar la República Àrab Unida, la unió entre Egipte i Síria. Quan el va pronunciar, vaig sentir els crits de joia i els clàssics ululus de les dones inundant el cel perfumat de gessamí i del famós sabó de la mil·lenària ciutat palestina de Nablus. Mai havia vist abans el meu dur pare amb llàgrimes a les galtes de l’emoció. Recordo que va balbotejar i va repetir les paraules que Nasser repetia moltes vegades: «Sharaf, falastin, wehda» (dignitat, Palestina, unió). Segons després, els carrers àrabs es van inundar de manifestants al crit de Nasser, Nasser, reclamant als mandataris unir-se amb el panarabisme acabat de proclamar.