Va ser posar la tele i veure-ho clar. Una tertuliana en un programa de Telecinco, Marta Catalá, lluïa amb els llavis ben vermells i una jaqueta blau elèctric amb muscleres. Sense so a la televisió, la seva estètica era rabiosament dels vuitanta, i com una revelació la seva imatge va crear aquesta sensació vintage que ens envaeix des que la pandèmia plana sobre nosaltres. Tornen els cotxes als carrers, a les carreteres, en detriment dels transports comunitaris, com en els vuitanta quan parlar del medi ambient era recordar la classe de Naturals i la llista d’invertebrats i poc més i el metro no arribava a tots els barris.  Una boirina que no deixava a penes empremta en la consciència ecològica. Torna també això de pensar en segones residències per passar vacances, en comptes de viatges transoceànics amb vols a preus assumibles. Allò d’arreglar-se el pis, fer obres aquí i allà, en comptes de polir-te el sou fora de casa. Això, si t’arriba el salari per a algun estalvi. Això també era molt dels vuitanta.