El déu principal

«No és una guerra», van dir i van repetir malgrat que a poc a poc hem vist escorar-se els bàndols. «Deixeu el llenguatge bèl·lic», van demanar els periodistes després que el president del Govern comuniqués l’estat d’alarma com qui anuncia una batalla. És cert que no veiem sang ni sentim crits –potser perquè no podem anar a funerals ni entrar a les ucis–, però sí que hi ha desconcert i, a hores d’ara, un tuf a autoritat minada. Sense certeses i sense timó, cadascú mira cap endins. Cuida casa seva, el seu espai, el seu cos. El mateix li passa a l’art, per exemple, al flamenc, sempre alineat –tot i que poques vegades se’l prengui seriosament– amb el seu context social, polític i de pensament. Un exemple és l’últim treball de Rocío Molina, Premio Nacional de Danza 2010, que ha presentat ‘Trilogía de la guitarra’ a la Biennal de Sevilla. Un ‘leitmotiv’ de l’obra és ‘Amarguras’, una bellíssima marxa processional composta per Font de Antas capaç d’emocionar l’ateu tant com qui creu. No és l’únic toc funest de la creació de la ‘bailaora’, en què ressonen Sylvia Plath o Alejandra Pizarnik, a qui ha incorporat al seu ‘background’ ja fa temps. Poetes que ‘parlen’ des del cos de Molina, que opta així per versos i referents allunyats d’Espanya, potser perquè ja no és una processó, sinó una presó, cosa que portem per dins. Lletania malaltissa ’Márgenes’ és un altre exemple. Aquí, el coreògraf Daniel Doña parla del cos que en el primer confinament tots vam descobrir fràgil, matusser o imperfecte. A l’escenari, el ballarí Cristian Martín Cano i la ‘cantaora’ Sandra Carrasco, que arrenca el xou balbotejant, una cosa habitual en un art que no poques vegades sacrifica les paraules en favor de l’expressió. L’«ai» és el millor exemple. Però això de Carrasco no és un ‘quejío’, és un quequeig, una lletania malaltissa d’algú que no parla, no perquè no pugui sinó perquè ha deixat d’entendre el que passa. Al sentir-la, s’entén que per aquest desconcert no hagués servit una ‘seguidilla’, cant de dolor profund però concret. Tampoc una ‘saeta’, apta per plorar la pèrdua d’un ídol, no la pèrdua de la raó o del sentit, una altra baixa important en aquesta lluita sense trets. «La gàbia s’ha tornat ocell», va escriure Pizarnik i no s’ha de veure el seu vers com un alliberament sinó com si de les potes de l’au, desconcertada i sense rumb, pengés plom. ¿Com no sentir aquest pes amb cada cos convertit en una arma amb capacitat de matar-se i de matar mentre rebem ordres contradictòries sobre com evitar que es dispari el gallet? Dolor psicològic ‘Márgenes’ també parla de Diane Arbus i dels ‘monstres’ que va retratar als anys 70, persones que produeixen perplexitat a qui els mira per ser massa altes, massa baixes, patir alguna deformitat o tenir síndrome de Down. Que s’utilitzin referències sobre el cos i allunyades de Lorca o de Miguel Hernández –habituals del gènere– no és nou, però crida l’atenció que aquests poetes, assassinats, estiguin sent substituïts en aquest flamenc del segle XXI, negre i de pandèmia per creadores suïcides: Plath, Pizarnik, Arbus o Anne Sexton, en qui la ‘cantaora’ Rosario ‘La Tremendita’ va inspirar el seu últim disc. Crida l’atenció però no estrany perquè totes parlen d’un tipus d’atac que fa ferida sense deixar proves: el dolor psicològic. Un dolor que devora l’esperança, desfeta en un panorama en què l’única guerra declarada és entre dirigents, incapaços d’apaivagar la por, que s’ha erigit com l’únic governant eficaç i que Plath va batejar com «el déu principal».

El déu principal

Sense certeses i sense timó, cadascú mira cap endins. Cuida casa seva, el seu espai, el seu cos. El mateix li passa a l'art, per exemple, al flamenc, sempre alineat -tot i que poques vegades se'l prengui seriosament- amb el seu context social, polític i de

El més llegit