A Sants les parets sempre han cridat, és una cosa que vaig notar quan vaig arribar al barri, vista la quantitat de pintades i murals que s’estenien pels carrers. Encara ara passa, i de vegades criden que es parin els desnonaments o que s’alliberi els presos polítics. Altres vegades són declaracions, com quan el Fernando creu que la Claudia és la seva ‘queen’ (i li fa saber amb un cor travessat per una fletxa), o ordres que diuen «no tanqueu tan prest, ‘cutres’» al carrer de Riego. L’altre dia, no obstant, i com si la persona que la va fer no hagués tingut temps d’acabar l’obra, vaig trobar un «Ni oblit, ni perdó». ¿No oblidar què i no perdonar qui? Amb alguna altra frase potser podria haver-me imaginat una història qualsevol, però aquesta frase, just aquesta, sabia exactament a què es referia.