El còctel de la ciència 'milenial' i 'pandemial'

No he sigut mai de còctels. Ningú és perfecte. Com a màxim de jove un volcà a l’Aloha o el Kahala. Però ara estem assistint a la tempesta perfecta on es barreja el tipus de ciència que s’apuntava al començar els 2000 (mil·lennista) amb la que està emergint per la crisi sociosanitària del coronavirus (pandemial). Parlem-ne una mica, sisplau. De manera molt clàssica, la investigació es dividia en bàsica, traslacional i clínica. Manera senzilla d’identificar els investigadors: els primers no utilitzen freqüentment la bata immaculada, els últims sempre la porten posada (fins i tot quan van a la cafeteria) i els del mig, a estones sí i a estones no, com si les seves conviccions fossin les de Groucho Marx. De manera més seriosa, els primers estudien els mecanismes íntims de per què passen les coses, els últims estudien els efectes en els pacients reals i els del mig fan d’intersecció entre els primers i els tercers. Per exemple, resoldre l’estructura tridimensional d’un receptor víric podria ser investigació bàsica, provar diferents inhibidors d’aquest receptor en cultius cel·lulars i ratolins podria ser traslacional i constatar la resposta i els efectes secundaris del fàrmac en les persones amb la infecció seria investigació clínica. Totes són igual d’importants i aquest és el punt que vull deixar clar. Totes mereixen ser finançades si la qualitat del que fan és bona. De la mateixa manera que ara s’estan provant amb persones afectades per la Covid-19 nous medicaments i dispositius per alleujar o curar la malaltia (investigació clínica), també hem de recolzar els científics que estudien detalls de la biologia més complexa dels coronavirus i d’altres agents infecciosos similars, tot i que ara no provoquin cap malaltia (investigació bàsica). Hem d’estar preparats i diversificar millor el nostre ventall de coneixements. Altres aspectes de la ciència que també estan canviant és el tipus d’activitat que es fa, on es fa i com s’explica. Anem per parts. La generació de descobriments s’està transformant: bona part dels laboratoris del nostre entorn s’estan convertint en traductors d’informació que es genera a un altre lloc. Amb les honroses excepcions d’alguns grans centres dels EUA, Alemanya i el Regne Unit, una porció molt significativa de les dades moleculars s’han obtingut de mostres analitzades en països tercers com la Xina o Corea que ofereixen uns preus massa temptadors per poder resistir-se. Els que encara generen la seva informació de DNA i RNA des d’aquí són uns herois, i moltes vegades ho fan per un compromís de país, sigui el que sigui. El que sí que es fa majoritàriament és l’anàlisi de les dades, gràcies a l’excel·lent formació i magnífics professionals que tenim en les àrees de la bioinformàtica, machine learning, intel·ligència artificial i disciplines relacionades. La segona part té a veure amb la localització i temps de la feina. Moltes generacions d’investigadors treballaven sense mirar el rellotge. Avui, per a uns quants, la investigació s’ha convertit simplement en una sortida professional com qualsevol altra, buida de la passió i esperit que li donaven investigadors d’èpoques no tan pretèrites. No faig judicis de valor. M’agradaria pensar que gestionen millor el seu temps. Vull creure que el teletreball permetrà conciliar millor qualitat i intensitat amb la vida familiar. Moriré sent un optimista. L’última secció té a veure amb com es comunica la ciència. La manera tradicional de fer-ho és escrivint articles que expliquen els resultats de la investigació que són enviats a revistes de grans editorials internacionals que consulten amb altres experts (que no cobren per això) de manera anònima per determinar la qualitat de la feina i decidir si és publicable o no. Aquest sistema ja té esquerdes importants. Una altra vegada, no faig cap judici de valors, simplement explico els fets. D’entrada, moltes agències finançadores de la investigació obliguen que els resultats es publiquin obertament, sense subscripcions. Això suposa un increment de la despesa dels investigadors. Algunes revistes ja utilitzen revisors que no són anònims. ¿Creant amics o enemics de l’investigador avaluat? Una alternativa creixent és penjar els articles en reposadors d’accés gratuït mentre la revista decideix si es publica o no. I cada vegada s’anuncien més descobriments a les xarxes socials directament. Per sort, encara hi ha certa precaució i s’acostuma a comprovar si la informació està validada per una publicació una mica més real. ¿On acabarà tot això? Ni idea, però us puc explicar que els descobriments anunciats a Twitter tenen molt més impacte i citacions que els que no ho són. D’aquí al descobriment TikTok hi ha un pas. Metge, Institut d’Investigació contra la Leucèmia Josep Carreras.

El còctel de la ciència 'milenial' i 'pandemial'

Aquesta emergència una nova forma de fer i comunicar ciència en l'era de la pandèmia

El més llegit