Tot és susceptible d'empitjorar

Fa 50 anys, a l’Espanya de Franco, el catedràtic Manuel Jiménez de Parga (després efímer ministre d’UCD) explicava en el seu curs de Dret Polític les virtuts de les grans democràcies amb tradició democràtica: els Estats Units i la Gran Bretanya. Eran el nord en una dictadura moribunda. Avui Amèrica decep. I més després del debat Trump-Biden de dimarts, en què el president no es va comprometre a respectar el resultat electoral. ¿Corre perill la democràcia americana? En tot cas paeix malament la crisi del 2008, la globalització, la revolució tecnològica i l’aparició del populisme com a reacció dels sectors perjudicats. Una cosa similar passa a la Gran Bretanya, on la demagògia nacionalista de Boris Johnson va aconseguir la majoria absoluta i ara vol incomplir el tractat del ‘brexit’, un oprobi per al país que va inventar el ‘rule of law’. Sí, mirant cap a l’Atlàntic, els nostres mals no són una excepció. Però la democràcia espanyola és jove i no té els anticossos (una mica adormits) de les anglosaxones. A més, Espanya és menys rica i l’economia més fràgil, pel que una durada més gran de la crisi –que no s’ha de descartar– tindria pitjors conseqüències. I aquesta setmana hi ha hagut qüestions que alarmen. Primer, la gestió de la pandèmia. Som el país europeu més afectat pel rebrot i malgrat això les disfuncions del sistema autonòmic (un federalisme improvisat) i la gran crispació política continuen agreujant la situació. És incomprensible que encara avui la Comunitat de Madrid, la regió europea més castigada, es resisteixi a assumir les mesures necessàries. I això malgrat que Pedro Sánchez va buscar la concòrdia envoltant-se de 24 banderes (12 espanyoles i 12 de la comunitat). Més que del sistema autonòmic, la culpa és de la polarització política. Itàlia no estava millor la primavera passada, però ara sí. Potser la raó és que l’estat d’emergència –que dona molt poder al Govern– allà es va votar el 15 de gener, va ser prorrogat al juliol i ara ho tornarà a ser el 15 d’octubre. Recordem el que li va costar a Pedro Sánchez al Congrés, on no té majoria, les successives pròrrogues de l’estat d’alarma, i les presses –tan comprensibles com imprudents– amb què les autonomies van actuar a finals de juny. Ara ho paguem amb una millora de l’economia en el tercer trimestre que serà –en part per la debacle del turisme a l’agost deguda a les alertes europees sobre Espanya– inferior a la prevista. L’FMI acaba de vaticinar una caiguda del PIB del 12,8% que serà alleujada en part per un augment del 7,2% el 2021. Però no tornarem al PIB del 2019 fins al 2022. Mentrestant, la majoria per votar els Pressupostos –imprescindibles– segueix en l’aire. El Govern està dividit sobre els aliats convenients (sense tenir-ne garantit cap), el PP vol que fracassin amb estrèpit perquè la seva meta és «fer fora l’okupa de la Moncloa» i la ministra d’Hisenda ha demostrat un incomprensible autisme amb els fons congelats dels ajuntaments. Al final s’ha imposat, per lògica, permetre l’augment de la despesa municipal per pal·liar la crisi. És el que ja fa el Govern, amb el vistiplau de la UE i l’FMI. Bé I per aquí hi ha esperança. Malgrat el cec combat dreta-esquerra, el Govern, la patronal i els sindicats han pactat la pròrroga dels ertos fins al 31 de gener. Era imprescindible per evitar la caiguda econòmica i no agreujar la crisi social, però el 31 de gener és a la cantonada. I això del Consell del Poder Judicial (CGPJ) és inqualificable. El PP, que s’erigeix en paladí de la Constitució del 78 (que Aznar no va votar), porta ja dos anys negant-se a renovar els 20 vocals a l’arribar als cinc anys de mandat. Però la resposta del Govern té alguna cosa de zombi. Es fica en el fangar de no permetre la presència del Rei en la inauguració de l’any judicial a Barcelona (no només per Torra) i reacciona amb acritud quan els vocals conservadors i progressistes se les engiponen per cobrir les vacants. No és el millor, però el consell no té culpa de no haver sigut renovat. I en aquesta barrabassada s’arma una bronca descomunal entre Podem, que recrimina al Rei una trucada a Lesmes, i el PP, que proclama que Pedro Sánchez no defensa el Rei dels atacs del seu soci de coalició. És clar, el Rei, potser lleuger al telèfon, i la Monarquia no surten beneficiats en aquest pim-pam-pum de rojos i monàrquics. Aquí estem. El diàleg social –amb l’Estat pagant (gràcies al BCE)– és de les poques coses que funcionen. ¿Amèrica i la Gran Bretanya també van malament? Si, però mal de molts... consol de tontos.

Tot és susceptible d'empitjorar

Les grans bronques, sobre la pandèmia, el poder judicial i la Monarquia, indiquen que la classe política s'empobreix

El més llegit