Els meus contra els teus

Escric això un dimecres. Sobre el meu districte penja com espasa de Dàmocles l’amenaça de confinament. Per aquesta raó estava molt pendent de la compareixença d’Isabel Díaz Ayuso. La presidenta va aparèixer amb ulleres, despentinada, mal maquillada, i retorçant-se les mans en un gest d’angoixa. Ha engreixat visiblement, signe inequívoc d’estrès. Quan ho vaig fer notar als meus dos companys i els vaig dir que m’inspirava pena, la reacció d’un d’ells em va aterrir: «Aquesta filla de p... Així es mori». Parlem d’un home culte, artista, universitari, que va deixar anar la frase amb un odi virulent, desitjant-li amb la màxima malvolença la mort a una dona que no coneixia de res i que l’únic pecat que havia comès era representar el partit que ell no ha votat. Sí, pot ser que aquest partit hagi privatitzat gran part de la Sanitat de Madrid. Però aquest partit el van votar 714.00 persones que seran tan responsables com ella de la calamitat. ¿Desitjarem la mort a totes elles? Som el segon país europeu amb més taxa de contagis, després de Luxemburg i per davant de Romania. Les xifres varien segons el mitjà i l’organisme al qual es consulti, però el cas és que estem doblant la de països com França, Portugal i els Països Baixos. A la meva ciutat, l’atenció primària s’ha desplomat –jo mateixa m’he fet el test d’antígens en un centre privat, perquè el meu centre està col·lapsat–, les plantes hospitalàries ja no donen l’abast; que Déu t’agafi confessat si tens una intervenció quirúrgica important pendent, perquè Madrid ha posposat la llista d’espera quirúrgica, i vulgui el mateix Déu que no et doni un infart, perquè a Urgències hi ha llistes d’espera de quatre hores. Estem vivint una emergència sanitària sense precedents. I per si això fos poc, hem entrat en recessió, després d’haver registrat una caiguda històrica del producte interior brut (PIB) del 18,5% en el segon trimestre. Aquesta crisi serà més dura encara que la del 2008. Serà la mare de totes les calamitats. En la segona guerra mundial hi ha un fet que marca un canvi de rumb en la contesa: El famós discurs de Churchill. El de ‘Sang, suor i llàgrimes’. Churchill va convèncer els britànics que l’única manera de resistir el setge alemany era mostrant una unitat infrangible. França, Àustria, els Països Baixos i Bèlgica s’havien dividit en bàndols i per això havien sigut envaïts. Els britànics van demostrar que l’única manera de fer front a un invasor és des de la cooperació a ferro. I, no obstant, en el moment més vulnerable de la nostra història recent, com més necessitats estem de mostrar un front unit, més odi i polarització estem vivint. Quan ens insultem en un hemicicle i en un pati d’escola, com ha passat aquest dimecres al matí, al país més polaritzat i guerracivilista d’Europa, al país on el 15% dels espanyols han respost en una enquesta que no sortirien de canyes amb un votant d’un partit en l’extrem ideològic contrari al seu... ¿Quina esperança ens queda? El virus està en l’aire, però no és el corona, no. És el d’«els meus contra els seus».

Els meus contra els teus

A la meva ciutat, l'atenció primària s'ha desplomat i els hospitals no donen l'abast.

El més llegit