Pocs dies abans del confinament vam anar al teatre. Un diumenge, sense gaire informació de l’obra, vam aterrar a La Villarroel per veure una peça dels Sutottos. Vam riure de principi a final, sense parar, aquell mal a la panxa i diumenge amb sol d’hivern en sortir... Dies més tard ja pensàvem en aquella sala amb nostàlgia, com d’un altre món, i encara ara pensar-nos-hi tots junts, sense mascareta i en un espai tancat, ens sembla una escena impossible. Quan vam marxar tot caminant cap a casa, poc ens podíem imaginar que dies més tard hi hauria una pandèmia que canviaria les nostres vides potser per sempre, qui sap. Poc ens pensàvem, també, que sis mesos més tard, amb un confinament estricte, la normalització de la mascareta en l’espai públic i les mesures de seguretat pel mig, acabaríem canviant de barri i vivint al costat de La Villarroel.