Tornar al cine té alguna cosa d’heroïcitat, d’activitat de risc, de militància. Tot en un. Parapetats rere la mascareta, a les fosques, absorbits per la intensitat de les imatges que es projecten a la pantalla, durant una hora llarga oblidem la pandèmia i les nostres preocupacions a l’obrir-nos a altres històries. No del tot. La consciència de perill plana sobre la nostra vida cada vegada que entrem en contacte amb objectes i persones. La tornada al cine ha sigut costosa, i altres sectors culturals encara tenen un llarg camí d’espines per fer abans de recuperar una cosa semblant a un negoci. Cine, teatre, música. Finestres a altres mons, ficció o realitat interpretada, són essencials per reactivar la nostra humanitat –no només l’economia necessita una sacsejada–.