El crit dels hotels

La moderna Barcelona és fruit dels Jocs Olímpics del 92. Van aixecar infraestructures com les rondes, van posar la ciutat al mapa del món i van rellançar la seva atracció com a ciutat de fires i congressos. Així la indústria turística i hotelera ha arribat a ser el 13% del PIB barceloní. Ara la pandèmia és un desastre i una seriosa amenaça de futur. Sense avions (els aeroports estan semiparalitzats), i amb quarantenes als viatgers procedents d’Espanya, no arriben ni turistes ni visitants econòmics. La important fira ISE (audiovisual) que s’havia de celebrar al febrer es retarda fins al juny, així com el Mobile World Congress, que ja es va haver de suspendre l’any passat. I res és segur. La conseqüència és que la indústria hotelera –gran motor del comerç i la restauració– està contra les cordes. Més del 75% dels 500 hotels estan tancats i el percentatge puja perquè, amb una ocupació del 15% i els preus a la baixa, els números no surten. El 90% dels 34.000 empleats del sector estan en ertos i els hotelers veuen impossible aguantar –la situació no canviarà com a molt aviat fins a Setmana Santa– sense haver d’anar a suspensions de pagaments i/o a la venda als fons anomenats voltor. El president del gremi, Jordi Mestre, assegura que el sector no patia una calamitat similar des de la guerra civil i que amb els crèdits ICO ja no n’hi ha prou perquè molts hotels han sobrepassat la seva capacitat d’endeutament. La realitat és que el que és dolent per a la indústria hotelera és dolent per a Barcelona. En les últimes crisis espanyoles, el turisme va ser sempre un factor amortidor. Aquesta vegada està passant el contrari, la crisi turística –que a l’agost va superar el previst pel rebrot de la pandèmia– ho ha posat en relleu amb la caiguda dels indicadors econòmics. I si Espanya va rebre l’any passat 84 milions de turistes, el nombre de visitants de Barcelona va ser de 9 milions. Més del 10% del total espanyol. El Gremi d’Hotels demana ajuts extraordinaris –no només crediticis– i els xifra en més de 400 milions. És una cosa per a la qual l’ajuntament i la Generalitat necessitarien l’Estat. Però sí que hi ha coses –com la postergació d’alguns impostos– que cal abordar immediatament. Quan no hi ha turistes, discutir quant caldrà gravar-los és estúpid. La Generalitat està paralitzada per la imminència electoral. I Barcelona ha de reestudiar els seus últims èxits. El gran salt del 92 només va ser possible per l’esforç conjunt –mai fàcil i amb múltiples frecs– de l’ajuntament socialista, de l’empresariat comandat per Ferrer Salat, de la Generalitat de Pujol i del Govern de Madrid. Si Barcelona, en comptes de teixir aliances, es tanca en disputes sobre l’«urbanisme tàctic» i els blocs de ciment de Consell de Cent, no aixecarà cap. Els hotels tancats són ja la trista realitat. Superar-la exigiria –com deia aquest dimarts Joan Clos en aquest diari– «idees i ganes... una cosa és ser activista i una altra gestionar». Per desgràcia Torra i Colau han pecat del primer.

El crit dels hotels

Barcelona no aixecarà cap si es tanca en petites disputes i no teixeix àmplies aliances

El més llegit