Conseqüències i conviccions

La inhabilitació del president Torra és un despropòsit evident, però tot l’assumpte de la pancarta i la desobediència a la Junta Electoral va ser un gest inútil que no només no ha servit per avançar en cap de les aspiracions del sobiranisme, sinó que ha debilitat l’autogovern de Catalunya i les seves institucions. Certament, la magnitud d’una condemna d’inhabilitació no guarda cap tipus de proporció amb l’acte concret que va ser objecte d’acusació davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). No haver retirat a temps els llaços grocs del Palau de la Generalitat durant el període electoral, després que diverses resolucions de la Junta electoral Central (JEC) exigissin al president que procedís a retirar aquests símbols en favor de la llibertat dels líders socials i polítics empresonats, no hauria d’haver comportat forçar la caiguda del president de la Generalitat. Els arguments en favor de la «neutralitat» dels edificis institucionals en període electoral no dic que no tinguin el seu pes. Al contrari. Però també és cert que hi ha una frontera delicada entre el que és una posició de partit, ideològica, i que una demanda social majoritària, i percebuda com a justa per la societat, sigui acollida com a símbol en un espai públic. ¿Quins són els límits entre reivindicar el dia de l’Orgull LGTBI i denunciar la violència contra les dones, per exemple? Aquest és un camí absurd que no ens porta enlloc. Una aplicació de la llei més liberal, basada en el sentit comú davant un conflicte, per part de la JEC, aniria millor per a la democràcia i la convivència. I és que, d’altra banda, la llibertat dels presos polítics avui a Catalunya és compartida pel gruix dels partits polítics i la societat catalana. I en privat tots coincideixen que qualsevol solució al conflicte polític passa per l’alliberament dels presos i la desjudicialització del conflicte. Una altra cosa és que la dreta política i mediàtica utilitzi aquesta qüestió per desgastar i deslegitimar l’actual majoria governant a Espanya i que una part no menor de la cúpula del poder judicial comparteixi aquesta estratègia. I una altra cosa és també que alguns hagin optat no per treballar de manera obstinada en la recerca d’un acord polític sobre el conflicte, sinó que sospiren i maquinen a fi de derrotar tots els fronts al moviment independentista, emulant en molts sentits les estratègies, tàctiques i marcs legals, excepcionals i extraordinaris, per cert, que es van utilitzar contra ETA i els moviments socials i polítics que els van donar suport. Quan hem explicat tantes vegades que no té a veure res del que passa a Catalunya amb anys d’assassinats, bombes i segrestos a Euskadi. Però certament, també es buscava l’escenari de la inhabilitació. La nostàlgia del ‘momentum’ fracassat d’octubre del 2017 i la convicció que posant en evidència les decisions dels jutges que apliquen el denominat «dret penal de l’enemic» es pretén mantenir la mobilització, la irritació i indignació de la ciutadania. Unes eleccions en el pitjor moment Unes eleccions en el pitjor momentAlguns que ens hem sentit independentistes hem discrepat. I els fets, que són tossuts i sovint més poderosos que les conviccions inamovibles, a poc a poc, ens van donar la raó. La via de la confrontació difícilment és intel·ligent quan sobretot només és impotent. El gest del president té com a conseqüència precipitar unes eleccions en el pitjor moment de la nostra història des de la guerra del 36. Quan ens faria falta un govern fort, aliat amb l’oposició, còmplice amb la societat civil, fent pinya amb els sectors econòmics i socials, afrontant la crisi sanitària, econòmica i social, ens aboquem a un període interinitat que a la pràctica durarà fins a finals de la primavera del 2021. Quan necessitàvem una Generalitat més forta que mai, una presidència que es dirigís a tot el país, un clima polític que afavorís el compromís col·lectiu, alguns han apostat per la polarització. El president Torra em mereix tota la solidaritat davant un acte desproporcionat i desmesurat, que sembla un venjança, tot el respecte institucional pel que representa i tota l’empatia amb la seva situació personal, però els lideratges col·lectius que necessitem han de pensar més en les conseqüències de les seves decisions per al conjunt del país que en la coherència personal amb les seves conviccions. No necessitem més presidents màrtirs, sinó homes i dones disposats a decebre en part els seus exercint les seves responsabilitats a la recerca de compromisos satisfactoris per a tothom, defensant l’interès general i el bé comú.

Conseqüències i conviccions

No necessitem més pesidentes màrtirs, sinó homes i dones disposats a decebre en part els seus exercint les seves responsabilitats a la recerca de compromisos satisfactoris per al bé comú

El més llegit