Curar les cicatrius pandèmiques

No hi haurà recuperació sostenible de l’economia ni de l’ocupació mentre no aconseguim cicatritzar les ferides mentals i socials que deixa la pandèmia. Acceptar aquest axioma és el primer pas per evitar els efectes permanents que pot provocar la Covid-19. La nostra relació amb la Covid-19 respon a les cinc fases que la doctora Elisabeth Kubler-Ross va identificar quan ens enfrontem a la notícia inesperada d’una malaltia greu: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Només quan acceptem la malaltia podem començar a curar-la i recuperar-nos. Amb la pandèmia de la Covid-19 encara no hem arribat a aquesta fase. Gestionar la recessió L’economia pandèmica no es comporta com una economia normal. Si els governs gestionen bé la recessió –amb polítiques fiscals, financeres i laborals adequades– la recuperació d’una economia tarda entre 6 i 18 mesos. Això sí, quan es gestiona malament, la recessió pot allargar-se de forma perillosa. És el que va passar en la crisi financera i econòmica del 2008, amb l’error de la política d’austeritat fiscal de la zona euro. A diferència de les recessions d’una economia normal, que són provocades per algun desequilibri intern de l’economia (inflació, dèficit públic, dèficit exterior), les recessions pandèmiques són provocades per un xoc extern, ja sigui una guerra o un virus. Mentre no s’aconsegueixi restablir la salut pública, l’economia es mantindrà sotmesa als ‘infarts’ dels confinaments i no podrà recuperar-se de forma plena. Però això són els efectes a curt termini. El que m’interessa aquí és traslladar-los la idea que una economia pandèmica deixa cicatrius duradores: pot reduir la capacitat de creixement a llarg termini de l’economia i empobrir les noves generacions de nens i joves. D’una banda, la pandèmia deixarà cicatrius mentals en les persones, en el sentit que aquesta experiència dramàtica i la por que torni a ocórrer en qualsevol moment ens farà més austers al consumir i més avariciosos a l’estalviar. Això, que en el pla individual pot ser una virtut, quan ho fem tots alhora enfonsa l’economia. La conducta econòmica recelosa dels nostres avis i pares va ser el resultat de l’empremta que en la seva mentalitat va deixar la gran depressió, la guerra mundial i la nostra guerra civil. Mentre no s’aclareixi la incertesa que provoca la pandèmia i la por que pugui reproduir-se o arribar-ne altres de noves (el canvi climàtic), l’economia no es recuperarà de forma plena. Efectes negatius a llarg termini D’altra banda, la pandèmia deixa també cicatrius socials duradores. Deixin-me fer referència només a una. La pèrdua d’escolaritat dels nostres nens i joves perjudicarà la seva productivitat futura. Com a conseqüència, els seus ingressos disminuiran en relació amb generacions precedents. Augmentarà la pobresa i la desigualtat. I el creixement de l’economia es debilitarà. Aquests efectes negatius a llarg termini no els estem tenint en compte. ¿Són inevitables aquestes conseqüències negatives de les cicatrius que deixa la pandèmia? Crec que no necessàriament. D’una banda, cal fer tots els esforços necessaris per mantenir obertes les escoles. Els beneficis són molt superiors als riscos. L’escola no pot substituir-se per la formació a distància, especialment en llars pobres. A les edats inicials, l’escola és una cosa més, ¡molt més!, que un instrument per transmetre coneixements. És el gresol en què es forja la socialització i es construeixen les capacitats personals per aconseguir una vida autònoma, lliure i exitosa. D’altra banda, els governs, alhora que continuen recolzant les famílies i les empreses amb mesures fiscals, financeres i laborals, han de fer tot el possible per aclarir la boirina de la incertesa que frena les decisions de les empreses i de les llars. Una forma és garantint la salut pública. Una altra és definint un full de ruta per a la reconstrucció econòmica i social. L’ús equitatiu i eficient dels fons europeus Next Generation UE serà decisiu. Em pregunto si el fet que Espanya sigui el país en què amb més intensitat ha rebrotat el virus de la Covid-19 no tindrà res a veure que és també el país on més ha augmentat la desigualtat i la pobresa. Darrere de les xifres afegides de contagis, veiem que la geografia urbana de la pandèmia coincideix amb la de la pobresa. Hem de fer de la necessitat, virtut. La pandèmia és una oportunitat per reconstruir l’economia amb nous drets socials que erradiquin la pobresa i la mala salut. Tots ens en beneficiarem.

Curar les cicatrius pandèmiques

Una economia sotmesa a la por pot reduir la capacitat de creixement a llarg termini i empobrir les noves generacions

El més llegit