La inflació de banderes

Les extravagàncies dels poders inquieten. ¿Quina pretensió o quin complex, més o menys confessable, s’hi oculta darrere? I la inflació de banderes per part dels poders polítics és un excés que alerta. Indica que alguna cosa va malament. Quan Artur Mas va obrir la campanya de CiU el 2012 –la després tan estigmatitzada U encara era allà– embolcallat i protegit per nou grans banderes catalanes, em vaig quedar estupefacte. Li van preguntar al llavors guru de Mas el perquè de les nou banderes i va prometre que ho explicaria a l’acabar la campanya. No va tenir lloc perquè la majoria excepcional que demanava Mas-Moisés es va traduir en el fet que CiU no només no va aconseguir la majoria excepcional (l’absoluta de 68 escons li semblava poc), sinó que va baixar de 62 a 50 diputats. Aquella nit freda de novembre al Majestic ningú va preguntar al guru per les banderes. I Jordi Pujol –d’‘autoritas’ mai n’hi va faltar– va haver de subjectar el candidat perquè no tirés la tovallola. L’error va ser creure’s en un escenari bíblic i llançar un objectiu tan diferent del realista ‘Ara convé’ del seu mestre el 1980. Pensar que havia descobert la sopa d’all (el dret a decidir) com si els catalans no haguéssim decidit cada quatre anys en eleccions que guanyava el seu partit. Però la inflació de banderes, sentiments i orgulls el van portar a no admetre l’error i a presumir que CDC (la U va acabar caient) era tant o més independentista que ERC. Allò va conduir a la divisió de Catalunya, al 155 de Rajoy (i el PSOE), el judici del Suprem... Però Mas, forçat, ja havia fet «el pas al costat» després de les plebiscitàries del 2015. Dilluns em vaig quedar més estupefacte encara al veure les 24 banderes (12 d’Espanya i 12 de la Comunitat de Madrid) acompanyant Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso a la seu de la Comunitat de Madrid (l’antiga direcció general de Seguretat de Franco). Van posar més banderes que Mas. Però a la Puerta del Sol no se somiava en un nou Estat. Espanya és allà i a més Rajoy certifica que és la nació més antiga del món. ¿Es firmava llavors un ‘armistici’ entre Espanya i la Comunitat de Madrid? Potser alguna cosa així. El que es pretenia era tapar el gran error que els dos grans partits espanyols, el PSOE i el PP, no sabessin afrontar mínimament junts durant l’estat d’alarma (i fins i tot després) la pandèmia més perillosa de l’últim segle. Fer oblidar l’error, rectificant a mitges (sense explicar-se), i presumint amb gran pompa que treballaran junts perquè la capital no sucumbeixi davant la segona onada de la pandèmia que fueteja tot Europa. Però més Espanya. I més Madrid. Si les 24 banderes hi contribueixen, no s’hauran de tornar a criticar. Les extravagàncies, de vegades, donen resultat. Però sí que s’ha de constatar que si Pablo Casado hagués actuat amb el mateix sentit d’Estat que el PNB (que va votar tots els estats d’alarma), possiblement l’acte de dilluns hauria sigut innecessari. Si Díaz Ayuso s’hagués ocupat més dels hospitals i els CAP i menys de desallotjar «l’okupa de la Moncloa» les coses serien diferents. Si l’Estat de les autonomies hagués funcionat amb una mica més de coordinació i menys emulació de poders, ideologies, autoritats i banderes estaríem bastant millor. Potser no com a Alemanya (que ja va purgar la inflació de banderes de fa gairebé 100 anys), però sí que la caòtica Itàlia, que està sent menys afectada per aquesta segona onada de la pandèmia, que amenaça la vida i hisenda de 37 milions d’espanyols. Prefereixin la bandera que prefereixin.

La inflació de banderes

Sánchez i Díaz Ayuso han volgut tapar la divisió dels dos grans partits davant la pandèmia

El més llegit