El seu 'momentum', el nostre 'momentum'

Cal anar amb compte amb els desitjos perquè de vegades es compleixen. Quim Torra va iniciar la seva presidència amb la tornada del ‘momentum’ (era la paraula que utilitzava) que serviria per insuflar vida a l’esperit de l’1-O i assaltar el cel de la independència després del primer semiintent, per dir-ho d’alguna manera, que va liderar Carles Puigdemont. Van ser molts els periodistes que van sortir del despatx del president de la Generalitat durant els primers mesos del seu mandat sorpresos de la seva fermesa, i tossuderia, ja que es mostrava autoconvençut que el seu final seria la presó o l’exili, ja que ningú aconseguiria acovardir-lo de fer el que toqués fer quan les campanes de la història tornessin a assenyalar que havia arribat l’hora d’arremetre altre cop contra l’Estat. I les campanes –deia Torra, amb altres paraules– tornaran a sonar sota el meu mandat. El més a prop que va estar el president del ‘momentum’ va ser quan el Tribunal Suprem va fer pública la sentència del judici als líders del procés. Torra va encoratjar els CDR i Tsunami Democràtic, a qui prèviament havia animat a pressionar, i va intentar cessar el seu llavors conseller d’Interior, Miquel Buch, per deixar clar que feia costat als manifestants de la plaça d’Urquinaona i no amb els Mossos d’Esquadra. Però ja llavors el president havia après que el que ell pensés o digués no tenia cap rellevància perquè l’independentisme institucional i partidista havia decidit per endavant i des del primer dia que no el seguiria en la seva fantasia ni tan sols a la cantonada més pròxima. Solitud i inoperància El president s’ha passat la legislatura tancat en l’amarga, tot i que de vegades confortable, solitud i inoperància. Fins a l’arribada de la pandèmia hi havia, com a mínim, tres executius: el del Junts, el d’ERC i la Presidència, aquesta última vagant per l’espai sideral i amb serioses dificultats per organitzar una agenda mereixedora de l’adjectiu presidencial. Un per un mateix i tots per ningú. L’octubre del 2019, just després dels aldarulls derivats de la sentència del TS, el que havia de ser un publireportatge que donés mostres de la frenètica activitat i compromís de Quim Torra es va convertir, en realitat, en el millor fotograma per il·lustrar que el president de Catalunya s’havia convertit en un holograma quan va teatralitzar, davant les càmeres de TV-3, el «¡quins collons!» davant la negativa de Pedro Sánchez a contestar-li una trucada. La Covid-19 ha sigut, paradoxalment, un baló d’oxigen per al seu exigu full de serveis. El confinament de la població va córrer paral·lel al desconfinament del president. Per primera vegada va poder liderar, decidir i encertar en algunes qüestions. Però el ‘Quim Torra, aixeca’t i camina’ obligat per la pandèmia va arribar tard. El president ja havia anunciat dos mesos abans que el virus ens tanqués a casa que la legislatura estava esgotada, que l’Executiu no tenia recorregut polític i que tocava convocar eleccions quan els pressupostos estiguessin aprovats. El Torra d’aquell moment era un home vençut per l’evidència que ningú, ni tan sols els seus, li tenien la mínima consideració. Puigdemont necessita temps Però l’atzar és capritxós. La pandèmia va clavar un cop per una banda i els interessos del duet Carles Puigdemont-Jordi Sànchez per l’altra per tombar la truita de la decisió presidencial de precipitar les eleccions. La Covid-19 va fer que Torra es cregués president per vegada primera i els impulsors del nou partit –Carles Puigdemont als cartells, Jordi Sànchez a la sala de màquines– necessiten temps per ordenar-se i anar a la cita electoral amb un artefacte mínimament greixat. Així que, finalment, el somni de Torra es podrà complir. I, tornant al principi del seu mandat, tindrà finalment l’oportunitat de viure el ‘momentum’ que tant esperava quan el Tribunal Suprem es pronunciï sobre la seva inhabilitació. Només que serà un ‘momentum’ descafeïnat, derivat d’una bestiesa política en forma de pancarta que, lluny de provocar el que ell somiava quan el van ungir president –un nou pas sense retorn cap a la independència–, situarà novament les institucions catalanes en el compromís de la interinitat en un moment en què el país camina, com tot Espanya, cap a la ruïna econòmica, si un vol escriure el que tenim davant sense recórrer a la vaselina dels eufemismes. L’altre ‘momentum’ El ‘momentum’ particular de Quim Torra és aquí. Provocarà mesos d’interinitat governamental, baralles de galls al Parlament i un nou cruiximent de les formes de les institucions catalanes, només perquè els interessos d’un partit i la tossuderia presidencial han impedit la convocatòria d’eleccions. No deixarem de sentir dir que Catalunya és el més important, és clar. Però mentrestant, l’altre ‘momentum’, el que viuran a Catalunya 7,5 milions de persones enfrontant-se a una caiguda del PIB superior al 10%, el tancament d’empreses, l’atur i dificultats extremes pot esperar. O així ho creu qui per fi ja té el que somiava.

El més llegit