Crònica d'una inhabilitació anunciada

Tret de sorpresa d’última hora, en els pròxims dies la Sala Segona del Tribunal Suprem confirmarà la inhabilitació a què va ser condemnat Quim Torra pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Francament, no hi ha gaire a discutir. La Junta Electoral Central li va reclamar que tragués els símbols que havia fet penjar a la façana del Palau de la Generalitat. La raó va ser considerar-los partidistes i incompatibles amb la neutralitat de les institucions, que és particularment exigible durant una campanya electoral. L’acusat va reconèixer expressament haver desobeït. El mateix Síndic de Greuges l’havia advertit de la il·legalitat . Finalment, tot i que de manera incomprensiblement contradictòria, va complir, però tard. El president es va defensar, entre altres al·legats, reclamant un respecte a la llibertat d’expressió, dret que difícilment podia haver-se vulnerat atès que, com li va recordar el Tribunal Superior de Justícia, res li impedia expressar les seves idees, com realment va fer amb tota la reiteració que va ser capaç. El que no podia era utilitzar l’aparador privilegiat que ofereixen les institucions públiques per fer-ho, perquè aquestes són de tots, i no només d’un corrent ideològic. I això sempre és interessant recordar-ho, en aquesta i en altres ocasions, sigui qui sigui que en faci un ús indegut, que hi ha hagut de tot. Tan censurable és utilitzar la façana de la Generalitat com a mur electoral com convertir el parlament en un circ cridant a l’uníson «delinqüent» a un president. O que el candidat a la presidència sigui entrevistat, si és president en funcions, a la seva oficina presidencial. Naturalment, podem entrar en el debat de si el llaç groc és un símbol polític partidista o només una protesta per la presó d’uns polítics. Però ja que l’enorme majoria de la població considera el llaç groc un símbol d’indubtable caire polític, tant la que l’exhibeix com la que no, en realitat aquesta discussió també té un escàs recorregut. Terminis per a la sentència El Tribunal Suprem ha convocat una vista per escoltar les al·legacions de les parts. Això constitueix una decisió excepcional, perquè aquest tribunal no disposa gairebé mai la celebració de cap audiència, atès que les posicions dels litigants ja s’han exposat detalladament per escrit i les coneix perfectament. De fet, és més que probable –i legítim– que la sentència estigui pràcticament redactada i que només rebi alguns retocs una vegada sentides les molt escasses matisacions que hagi fet el lletrat de la defensa en l’audiència, que no obstant ja no poden canviar el que va dir per escrit. Per això, la vista només serveix perquè els cinc magistrats puguin escoltar alhora les parts a tall de recordatori del que ja han llegit, perquè puguin deliberar de manera més còmoda immediatament després. En el recent cas de ‘La manada’, el Tribunal Suprem va operar de la mateixa forma i va anunciar la decisió un parell d’hores després de conclosa la vista, i va deixar la motivació per a més endavant. En aquest cas és poc probable que procedeixi així, en vista de les crítiques rebudes amb aquesta manera de fer, que és clarament censurable. Les sentències no són només la seva decisió, sinó també i principalment les raons que la sustenten. Per tant, s’haurà d’esperar uns dies perquè es faci pública tota la sentència. La llei d’enjudiciament criminal estableix un termini –orientatiu o impropi– de 10 dies hàbils per a això, que ens situa en algun dia de les pròximes dues setmanes aproximadament. Podríem donar voltes als motius del recurs al·legats per la defensa, particularment al referit a la imparcialitat dels magistrats o a la temptativa que es plantegi una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, però no té gaire sentit. S’inhabilitarà un president de la Generalitat per haver desobeït, però el que quedarà per a la història és que va ser a conseqüència de penjar un llaç, cosa que és manifestament desproporcionat. Com mancat de tota proporcionalitat ha sigut portar tot el conflicte polític català a diversos processos penals que no han resolt res i que han deixat la controvèrsia en un fangar. Pot ser que per a alguns tingui sentit l’enèsim vodevil que potser presenciem a partir d’ara allargant l’agonia de la legislatura. Sens dubte per a la independència de Catalunya no en té. Mai ha estat tan lluny com després d’aquests tres anys ominosos.

El més llegit