A les casernes barcelonines de Puigdemont hi havia una inquietud relativa. Només relativa. Tot semblava baix control. 15 minuts abans de la declaració de Mas, un oficial de l’home de Waterloo mostrava, davant un cafè molt curt i sense sucre, la seva confiança sense fissures en què l’hereu i dilapidador del llegat polític de Pujol es limitaria a confirmar la seva permanència en el PDECat. Res més: ni queixes, ni retrets ni censures. No semblava un plat de gust, d’acord, però tampoc una intoxicació incurable. Però Mas havia escrit un altre guió. Va arribar davant els periodistes i es va queixar, va retreure i va censurar la fractura postconvergent causada per Puigdemont.