Artur Mas va xiuxiuejar al febrer la seva predisposició a sacrificar-se repetint com a candidat en benefici de la causa. Ningú li va fer cas i ara, «trist, decebut i enutjat» pel divorci entre els seus (PDECat i JxCat), reivindica el seu pedestal com a expresident de la Generalitat per dedicar-se a refer la unitat independentista, apel·lant a la condició «de patrimoni comú del poble de Catalunya» que comparteixen tots els expresidents. En resum, vol exercir de pare de la pàtria, però només per l’interès del que li passa a mitja pàtria, la seva. L’astúcia de sempre està evolucionant cap al clàssic cinisme polític.