El teleestudi, la nova bretxa i la societat de la desigualtat

Durant el confinament, la Rosa es va quedar tancada en un primer interior de 35 metres quadrats amb els seus dos fills: L’Edu, de 16 anys, i l’Agus, de 12. La primera vegada que l’Edu li va pegar, la Rosa va ser incapaç d’adonar-se que l’Edu havia entrat en un brot psicòtic provocat per cinc factors: 1/ El genètic. Al pare de l’Edu li van diagnosticar trastorn bipolar. 2/ Les drogues. L’Edu consumeix cànnabis des de fa dos anys, però la seva mare no ho sap. 3/ La falta de llum solar, que és la responsable del metabolisme de la vitamina D, la carència de la qual pot contribuir a l’aparició d’un brot psicòtic. 4/ L’estrès. I 5/ L’aïllament. Tots dos, factors que precipiten els brots psicòtics, segons tots els estudis. La Rosa no va explicar res a ningú, perquè els estigmes associats a la malaltia mental, a les drogues i a la violència intrafamiliar solen conduir al silenci de les víctimes. Aquest curs, l’Edu només assistirà a l’institut dos dies per setmana i només durant mitja jornada. L’aïllament, la falta de llum i la manca de socialització provocaran a l’Edu, probablement, l’aparició d’una esquizofrènia precoç. Però això la Rosa no pot anticipar-ho. El sistema de teleestudi que s’ha imposat a Espanya divideix els estudiants, i discrimina els que provenen d’un entorn menys afavorit. Els alumnes que tinguin una habitació amb una bona taula d’estudi, llum solar, ordinador d’última generació i connexió wifi de 300 megabites, evidentment, presentaran avantatges sobre aquells alumnes que comparteixin, no ja habitació amb els seus germans, sinó pis amb una altra família. I els alumnes que provenen d’entorns d’exclusió social corren el risc de desenvolupar patologies psiquiàtriques que es veuran aguditzades per l’aïllament. Perquè la funció de l’escola o de l’institut no és només la d’ensenyar continguts acadèmics. (Si fos així, faríem com al segle XIX i els alumnes rics continuarien estudiant amb el seu tutor privat). La seva funció també és la de socialitzar. La de potenciar al màxim el desenvolupament integral dels alumnes. La d’atendre les diferents dimensions del desenvolupament: motor, afectiu, cognitiu, comunicatiu i social. La d’educar persones completes, acadèmicament i socialment. Les prioritats en l’obertura d’Espanya, després de mesos de confinament, van ser descoratjadores: futbol, platges, terrasses, corrides (de toros) i discoteques. Una veritable declaració d’intencions, vaja. A una setmana... ¡a una setmana! del començament del curs escolar, els nostres polítics van decidir abordar el que consideraven menys urgent: l’educació i la socialització de milions d’estudiants. I ha arribat el nyap. El sistema de teleestudi envia els alumnes a casa seva, fins i tot aquells la casa dels quals és un primer interior, fins i tot aquells que comparteixen habitació, fins i tot aquells la família dels quals comparteix casa amb una altra família, fins i tot aquells que no tenen ni ordinador ni wifi. I això és un desastre ara mateix i a futur. Perquè un país sense educació és un país sense salut. I es converteix ràpidament en un país violent. Però es diria que als polítics no els interessa l’educació. Perquè, com ja va dir Naomi Wolf, una població amb una bogeria mansa és una població manejable.

El més llegit