Entre la resistència i la decadència

Les crides a la resistència de Carles Puigdemont i de la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, previs a la celebració de l’11 de setembre, s’han creuat, per un caprici dels idus, amb els signes de decadència que sovintegen en la societat catalana. De tal manera que la Diada d’aquest any tindrà lloc entre la il·lusió que resistir és vèncer i la constatació que Catalunya voreja l’abisme. Malgrat les restriccions sanitàries i la baralla immisericordiosa que recorre el món independentista, milers de catalans sortiran al carrer. Seran menys que altres anys, però continuaran sent molts. Per resiliència i per tradició. Per la innecessària permanència a la presó dels presos del procés i perquè el sector més aguerrit de l’independentisme s’encoratja davant l’adversitat. S’encoratja i es radicalitza. N’hi ha prou amb comprovar la fugida cap endavant de molts dels convocants. Puigdemont i els dirigents de l’ANC dediquen més temps a injuriar Esquerra Republicana que a buscar la manera més efectiva, i més ràpida, que els presos surtin al carrer. Continuen agitant el mantra de la unilateralitat per molt que la meitat dels independentistes no ho considerin el camí més adequat per arribar als seus objectius. I continuen difonent la idea indemostrable que, amb la independència, la Covid-19 no hagués sigut tan devastadora. La resistència troba un agafador en aquest argumentari utòpic impulsat des de Waterloo i remarcat pels mitjans afins, i s’alimenta de la corrupció que assola el PP, el partit que va perseguir amb més afany als líders del procés. Per si no fos suficient, qui propugna la confrontació permanent amb l’Estat es beneficia de la crisi que travessa la Corona, després de la fugida del rei emèrit a una dictadura medieval. No obstant, el relat de la convocatòria contrasta amb algunes de les principals notícies de l’estiu. El tancament de Nissan. La fusió de Bankia i CaixaBank, el futur incert del Sabadell i el final del sistema financer català. L’esfereïdor impacte social de la pandèmia. La pèrdua de productivitat de Catalunya com a regió europea. El creixent desavantatge de Barcelona davant Madrid i València. La llista és llarga i recorre els despatxos dels inversors que ens havien identificat com a destinació privilegiada. El temps s’esgota, i la situació social es pot degradar encara més si el govern de la Generalitat no assumeix aquest risc de decadència. Quim Torra sempre podrà discutir que res d’això hauria passat amb la independència, com sosté el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell. Fins i tot es pot insinuar que Leo Messi seguiria per sempre al Barça si Joan Laporta presidís el Club i si fóssim un Estat, però el declivi català és tan sostingut que cada vegada és més difícil oposar-li el somni del que va poder ser. En els temps de Jordi Pujol, el victimisme aconseguia rèdits (el famós ‘peix al cove’). En els actuals, només porta a la melancolia i la radicalització.

Entre la resistència i la decadència

El relat de la convocatòria contrasta amb algunes de les principals notícies de l'estiu.

El més llegit