Torra també va tenir un somni

Aquest estiu, Torra va tenir un somni. Va somiar que exercia com a president. A la seva boca emmudia de sobte la veu ventríloqua de Puigdemont i brollaven les decisions que ell, només ell, considerava convenients. El somieig es va repetir diverses nits estivals. En aquest goig oníric, Torra feia honor a la seva paraula: en vista de la fallida irreparable del seu Govern, més penosa i feridora encara sota la catàstrofe de la pandèmia, convocava eleccions abans que el Tribunal Suprem decidís per ell amb la sentència definitiva sobre la seva inhabilitació. Seva era la potestat, seva la decisió. De ningú més. Però el somni de Torra es va esvair sense deixar rastre un dia d’agost. Ni convocarà eleccions quan ell volia, ni exercirà autònomament com a president, ni desatendrà el guió que li escriu Puigdemont. El guió de Waterloo és conegut. Allargar aquesta legislatura zombi per erosionar Esquerra Republicana i intentar impedir in extremis el tomb anunciat en la correlació de forces independentistes. No seria la primera vegada que els postconvergents frustressin contra pronòstic el sorpasso republicà. La confrontació intel·ligent que Puigdemont preconitza amb l’Estat està dirigida, més que contra l’Estat mateix, contra ERC. Es tracta d’entorpir i desacreditar el gir republicà cap a la realpolitik després del fiasco unilateral. En el relat fonamentalista de Waterloo, el pragmatisme és desviacionisme i els seus practicants, la facció impura de l’independentisme, els venedors de la pàtria. En el camí desconegut i tortuós cap a les eleccions catalanes, Esquerra és presonera de les seves dues ànimes. La que ara busca la serenitat i evita l’aventurerisme, i la que ahir hiperventilava i s’enardia. Els postconvergents coneixen bé aquesta debilitat i l’aprofitaran a consciència. La direcció d’ERC comparteix que cap Govern espanyol serà millor per a l’independentisme català que un Govern d’esquerres. Tallar la col·laboració amb l’Executiu del PSOE i Podem seria deixar espai lliure a altres forces, com Ciutadans o, ara, els cobejats quatre diputats postconvergents lleials al PDECat. I perdre l’espai és perdre influència, sobretot si no es pot amenaçar amb una alternativa de Govern perquè pot ser pitjor per als interessos d’ERC. Les bateries de Puigdemont Contra aquesta diana apunten totes les bateries de Puigdemont i el seu Junts, segona escissió del PDECat després del PNC de Pascal. La primera víctima de les directrius de Puigdemont pot ser l’embrió de diàleg sobre el conflicte català. Una penosa paradoxa. Després del Sit and talk!, Puigdemont i Torra no poden destrossar la taula de diàleg sense envermellir de vergonya. La tàctica és una altra: maximitzar la posició de partida per fer-la inviable, desacreditar la taula i empènyer els republicans a un dilema sinistre: o bloquejar un diàleg que sempre serà titllat d’insuficient o bastard, o ser presentats com a claudicants en una rendició vergonyosa. Dit amb xifres en comptes de lletres: hi pot haver uns 200.000 vots oscil·lant a la frontera entre republicans i postconvergents, potser més. Aquests van per darrere i no escatimaran munició ni ardits per guanyar-se’ls un a un. I aquí no encaixava el somni d’estiu de Torra. Puigdemont el va despertar de cop.

Torra també va tenir un somni

Hi pot haver 200.000 vots oscil·lant entre ERC i JxCat. Aquests van per darrere i no escatimaran munició ni ardits per guanyar-se'ls un a un. I aquí no encaixava el somieig de Torra de convocar eleccions. Puigdemont el va despertar de cop

El més llegit