He deixat el meu fill al col·le i tinc por

Avui he deixat el meu fill, de cinc anys, al col·le. Li han mesurat la temperatura i li han empastifat les mans de gel hidroalcohòlic. He fet el que mai s’ha de fer. Plorar. Desconsoladament. El meu fill és pura empatia. M’ha donat la mà i m’ha xiuxiuejat el que li dic jo des del confinament: «Tot sortirà bé». I he plorat més. «Tranquil·la, ‘ama’ [‘mama’ en eusquera]. No passarà res dolent», m’ha tornat a dir per calmar-me. S’ha posat al pati, on l’esperaven els seus amics, els mateixos amb els quals no juga des de fa sis mesos. He sigut l’única mare melodramàtica de la fila. L’entrada al col·le era plena de papis i mamis una mica nerviosos però somrients que repetien un mantra: «Els nostres fills estan contents. Aquí és on han de ser, aprenent». Tenen tota la raó. És la nova normalitat, és clar. Ja ens hem acostumat a dir normalitat a tenir els índexs de contagi més alts d’Europa. L’educació és un dret dels nens i les nenes, un dret fonamental. L’educació és «la garantia màxima de la igualtat en un país», en paraules del sempre savi i temperat David Trueba. Les escoles ho estan posant tot de part seva, lluitant com valents perquè el curs sigui el menys anormal possible. Però és inevitable tenir la sensació de circ romà. Provarem com surt aquest experiment. Si surt bé, la Puríssima. Si no, sant Antoni (mai he entès els refranys de la meva mare, però aquest m’apassiona per absurd). Provant, provant ¿Que els contagis es doblen? Tanquem les escoles. ¿Que els contagis pugen un nivell assumible? Tirem endavant. Ara bé, a la ruleta del coronavirus les paperetes et poden tocar a tu. És igual que siguis jove. ‘El País’ va explicar fa temps que el virus va fer estirar en un llit de l’uci durant 69 dies la Vanessa, de 28 anys. Quan es va aixecar, ho va fer amb caminador. Va haver de tornar a aprendre a caminar. De tots els infames mantres pandèmics d’autoajuda, dos dels més detestables són «les crisis són sempre oportunitats» i «cal tenir respecte al virus, no por». Potser si haguéssim tingut por, la desescalada hauria sigut una miqueta més lenta i més segura. Potser si haguéssim tingut por, les autoritats haurien enfortit el sistema de vigilància. Potser si haguéssim tingut por, no ens relaxaríem tant amb la mascareta i la distància. Si tinguéssim por, no ens n’hauríem anat a surfejar les onades del Cantàbric malgrat tenir una PCR positiva. No hauríem convidat 200 persones al nostre casament. Però, és clar, una vegada acabat el confinament fins i tot el president del Govern ens va dir: «Disfrutem de la nova normalitat». El dia de la marmota Obrir un col·le és infinitament més complicat que obrir una merceria o una cafeteria. Quanta raó tenia la ministra d’Educació, Isabel Celaá, quan va dir això. Per més confiança que ens vulguin oferir, per més que ens diguin que l’escola és un lloc segur, ningú té gaire clar què passarà demà. ¿Quant temps es mantindran les classes obertes? ¿Quant dies passaran fins que alguna mama anunciï al xat del col·le que el seu petit té febre? Tota la comunitat científica ens adverteix: hi haurà brots a les escoles. Viurem amb la por incrustada als ossos. I quan passi el que cal fer és actuar ràpid i acotar el brot posant mesures. Però vivim en un país en el qual tot és una batalla política. Escoltarem que la culpa és de les autonomies. D’altres diran que del Govern. D’altres, que dels pares irresponsables. El dia de la marmota versió pandèmia. Quan això passi, quan totes les autoritats ens deixin tirats a pares i mares, anirem al circ romà de ‘Gladiator’ (Ridley Scott, 2000) i els direm als polítics batalladors: «Em dic Maximus Decimus Meridius. I em venjaré. En aquesta vida o en l’altra».

El més llegit