La foscor de l’ésser humà no coneix límits. De vegades ens sembla veure, en la distància, una cosa semblant a una frontera, una cosa capaç de delimitar l’horror dins dels paràmetres que ens ajudin a sentir-nos més persones que animals. Ens sembla distingir una sinuosa línia, fina i en constant lluita amb si mateixa, com arenes movedisses, una promesa d’una versió del món més justa i senzilla. Però és una il·lusió, res més. Un miratge d’humanitat que no es correspon amb la realitat. L’èxit rotund i imparable del gènere de ‘true crime’ demostra que l’horror que sentim cap a la pitjor versió de nosaltres mateixos no ens frena a l’hora de consumir contingut que sorgeix d’allò que ens roba el son, convertint la inescapable desgràcia d’uns en l’aterridora fantasia d’altres.