Teatre, el nostre és pur teatre

Si el Teatre Nacional de Catalunya fos l’espai escènic on es representés l’activitat política catalana, hauríem tingut aquests dies una excel·lent oportunitat per sorprendre’ns, una miqueta més, de l’estranya jerarquia que ordena les preocupacions dels nostres governants. A la Sala Gran, joia de la corona del mega espai, l’espectacle a representar, amb el cartell, això sí, de tot venut, l’hauria protagonitzat el fulletó de Quim Torra amb la seva crisi de govern i les lectures polítiques que se’n deriven. Teatre del relat. Teatre-teatre. A la Sala Petita, amb menys espectadors, actors secundaris com el conseller d’Educació, Josep Bargalló, haurien declamat sobre la tornada a l’escola en temps de Covid-19, ràtios, bombolles d’alumnes i altres consideracions sobre un assumpte que alleuja i terroritza a parts iguals les famílies. Teatre del quotidià. Teatre pràctic. Finalment, a la Sala Tallers, amb un aforament encara menor, hauria regnat el silenci propi d’una obra invisible per a la qual no hi havia entrades a la venda: la fusió de CaixaBank i Bankia amb guió d’Isidre Fainé. Teatre estratègic. Teatre sistèmic. No fa falta ser un crític amb l’estómac vessant acidesa per adonar-se que el Govern era totalment absent de la tramoia, en què es coïa la notícia política i econòmica més important dels últims temps que modifica el mapa bancari espanyol. Al Govern, ni se’l va veure, ni se l’esperava. No estava convidat ni –i això és el fe greu– va demanar, va exigir i va batallar per estar-ho. Potser se’n van assabentar de nit pels diaris o potser no. Però el resultat és el mateix. El Govern convertit en un mer observador de pedra que no arriba a veure les que passen per davant dels seus morros. Entre perdre el temps a Twitter repicant poesia i cremar-se les celles estudiant i intentant influir, des d’una posició de debilitat –cert–, en aquelles carpetes que sí que alteren de dalt a baix la realitat, el Govern, amb el president al capdavant, prefereix sempre el primer. En el dia d’avui, més enllà de les declaracions per sortir del pas de l’estrenat conseller d’Empresa i Coneixement, Ramon Tremosa, i de les del vicepresident i conseller d’Economia, Pere Aragonès, –plenament alineat amb les institucions comunitàries que també exigeixen al Govern central que surti, com abans millor, de l’accionariat de Bankia– gens sòlid des de l’Executiu català s’ha dit sobre la fusió. El 2017, quan moltes grans empreses catalanes van desplaçar la seu social –algunes d’elles atenent a pressions injustificables de l’Estat– a diferents punts d’Espanya (CaixaBank va mudar la seu a València i la fundació bancària a Palma), l’independentisme, també el governamental, va considerar que tot allò era, en el fons, qüestió de riure i que el menyspreu més gran era no fer-ne cas. El dolent és que tres anys després se segueixi mentalment al mateix lloc. Com si les decisions de les grans corporacions no acabessin per tenir un impacte en la vida dels ciutadans i no valgués la pena lluitar per estar present a les sessions de teatre exclusiu per interferir en el guió de l’acord en interès propi. Com més vistoses són dialectalment les funcions que el Govern representa a la Sala Gran més petit és el seu àmbit d’influència. En realitat, es tracta d’una manera de fer que dona resultats contraris al que es pretén. En aquesta legislatura, com més vegades ha pronunciat el president la paraula ‘independència’ més regional s’ha tornat el seu govern. Perquè en la fusió de CaixaBank amb Bankia, no és que ningú del Govern hagi pogut asseure’s a la taula dels majors, és que no ha estat ni a l’habitació del costat, ni a la casa del costat, ni al carrer del costat, ni al barri del costat. Simplement no hi ha estat. Perquè no l’hi volien, sí, però també perquè ni li interessa, ni lluita, ni fa el que ha de fer per ser escoltat i ser-hi. ¿I, què podia dir un govern com el català en un escenari de fusions encoratjat insistentment per Brussel·les i beneït, en la seva concreció, pel Govern? Allà és on es demostra que els diputats sobiranistes al Congrés pesen poc podent pesar molt o que la capacitat política de l’executiu català tendeix a zero. Aquest era un bon moment per negociar, per exemple, la tornada de la fundació bancària i intentar assegurar, malgrat desavinences passades, l’accent català del megabanc resultant. ¿I què? Poden contestar-nos des del Govern. ¿Potser no és plena la Sala Gran amb les representacions de teatre del relat que amb tant d'esforç representem? I tenen raó. Només que anem quedant-nos sense capacitat d’estrenes sistèmiques i el responsable que això succeeixi no s’ho ha de buscar sempre lluny.

Teatre, el nostre és pur teatre

Entre perdre el temps a Twitter repicant poesia i cremar-se les celles estudiant i intentant influir, el Govern prefereix sempre el primer

El més llegit