Fugir de la ciutat, per Eva Arderius

Feia anys que no descansava tant com aquest estiu. El lloc mes lluny on he anat estava a quatre hores en cotxe de casa. I no soc l’única. Les vacances del 2020 han estat unes vacances de proximitat, de quilòmetre zero. Després del mal tràngol del confinament en teníem prou amb veure el mar o la muntanya i agafar aire. Les hem viscut intensament. Hi havia la sensació que calia aprofitar i assaborir cada moment al màxim, com si estiguéssim vivint al límit, en temps de descompte i en qualsevol moment ens poguessin tornar a tancar. Hem buscat destinacions properes, hem cuinat més perquè hem menjat més a casa, hem fet menys coses, hem tingut el luxe de tenir l’agenda pràcticament buida, ens hem cuidat més. Ho necessitàvem. Per això ara que arriba setembre, la tornada a Barcelona es fa més dura que mai. Tenim menys il·lusió per la feina, alguns projectes laborals no sortiran, alguns negocis hauran de decidir si abaixen la persiana. No hi haurà retrobades amb els amics com les d’abans, ni la festa major de Barcelona, la Mercè, serà com la recordàvem. La il·lusió que maquillava la fi de les vacances, aquest any, també ha desaparegut. Aquest any no ve de gust tornar Tornar a la ciutat és tornar al problema que havíem mig oblidat durant aquestes darreres setmanes. Hem de refer la nostra vida quotidiana amb la interferència brutal que suposa el coronavirus. Com ens mourem, com ens anirà la feina, com anirà l’escola? Problemes individuals i problemes col·lectius. La ciutat ho amplifica, tot ho fa més gros i més dur. Barcelona s’ha convertit en un lloc on ens hi trobem més insegurs, i per primera vegada aquesta paraula no te a veure amb que et robin el mòbil o la cartera. La gent, les aglomeracions i els desconeguts ens espanten, tenim la sensació que evitar el contagi aquí és més difícil. Per això ni als més enamorats de Barcelona, aquest any ens venia de gust tornar. Llegia els tweets que feia recentment una barcelonina. Explicava que estava més trista que mai per deixar el seu poble d’origen i també d’estiueig. S’hi ha refugiat durant tot l’estiu, ara torna a Barcelona però sense els pares, els ha deixat allà. Pensa que és un entorn més segur per ells, sobretot si hi ha una nova onada semblant a la del març. Tots tracem les nostres estratègies. Alguns busquen un lloc segur pels més vulnerables, altres directament han convertit la segona residència en primera. Els que puguin s’asseguraran un lloc d’escapada pels caps de setmana. Un pla B per sortir a respirar per camins solitaris on et puguis treure la mascareta de tant en tant i confinar-s’hi si cal.Encara que sigui saltant-se la llei. A la Costa Brava ja hi ha agències immobiliàries que promocionen apartaments de lloguer per temporada amb bon wifi i taula de treball. Ara el luxe ja no és viure a la ciutat i assumir els lloguers altíssims, sinó poder-ne marxar quan es vulgui. Les coses estan canviant. Ho explicava l’escriptor i emprenedor James Altucher en un article sobre Nova York al seu blog personal que aquests dies s’ha fet molt popular. La ciutat americana s’està buidant, la gent prefereix marxar a viure fora, i aquesta tendència es pot aplicar també a Barcelona. Si la ciutat ja no t’ofereix tot allò pel qual la vas triar, perquè quedar-te i seguir pagant un preu tant alt per viure-hi? Si no hi ha oci, si no pots sortir, si el transport públic ja no és una bona opció, si no et cal anar a la feina perquè pots teletreballar, les raons per viure-hi, en el cas de poder escollir, disminueixen. Aquests dies s’ha parlat molt del passeig de Gràcia i del centre de Barcelona com a exemple dels estralls que ha provocat la pandèmia, la buidor és molt cridanera, però hi ha altres símptomes en altres barris com al 22@, el districte tecnològic de la ciutat.altres barris com al 22@, el districte tecnològic de la ciutat. Aquests dies s’hi segueix construint un edifici d’oficines, un 'coworking', que difícilment s’omplirà. Es va planificar molts mesos enrere. Es construeix un nou edifici mentre bona part dels que hi ha al voltant s’han quedat buits. Els que s’han esfumat no son els turistes sinó els treballadors de les empreses que omplien els carrers i els nous restaurants que havien obert a la zona. Cada dia sembla diumenge. El que passa en aquest barri del Poblenou mostra un canvi molt més profund. Mostra que les noves formes de vida ens portaran una nova ciutat. Ara tot just ens estem recuperant del cop i assumint que la vida com l’enteníem abans trigarà a tornar, si és que torna.

El més llegit