La privatització de la justícia

Fa temps que s’està intentant imposar, per ara sense èxit, una tendència consistent a desmuntar en la mesura més gran possible el poder judicial, i privatitzar així la justícia. La mesura, que prové directament dels EUA, és recolzada decididament per diversos governs, bàsicament per aconseguir un estalvi de costos en el poder judicial. Fins aquí seria un capítol més de l’intent de privatització del públic propi del neoliberalisme. El preocupant és que s’ha introduït amb cert èxit aquesta ‘cultura’ amb arguments una mica ingenus, o clarament propis d’un ‘flowerpowerisme’ fora d’època. És al·lucinant que una mesura d’arrelamament clarament neoliberal utilitzi com a instrument de propaganda motivacions –més aviat esquers– postmoderns. Però així està sent. I encara s’està seguint per aquest camí, tot i que ara com ara el discurs sona cada vegada més passat. La idea dels privatitzadors de la justícia és simple. Dos ciutadans que tenen un conflicte, ¿per què han de gastar els diners acudint a un jutge, si poden resoldre el seu problema per si mateixos –és un dir– acudint a un mediador? ¿Per què acudir davant un encotillat jutge, si els contendents poden elegir un tercer de la seva confiança, és a dir, un àrbitre, perquè resolgui ràpidament el seu problema? Desigualtats entre ciutadans Com es veu, els arguments són atractius, però absolutament falsaris. Dos contendents no acostumen a conèixer un tercer de la seva confiança. A més, els tribunals i els advocats existeixen avui dia per igualar les parts en les defenses dels seus drets. Els jutges són professionals pagats per l’Estat, és a dir, entre tots, que intentem dotar d’una formació d’excel·lència a fi que qualsevol ciutadà i el seu contendent puguin acudir davant d’ells, per tal que després d’escoltar-los i assegurar-se de la realitat del conflicte a través de la prova se’ls faci justícia aplicant correctament el dret. Cada part acudirà acompanyada amb un advocat, la formació del qual haurà de ser igualment excel·lent perquè els dos litigants tinguin les mateixes oportunitats. Sigui dit de passada, si la formació universitària dels juristes falla i es fa una cosa vulgar i simple, el sistema col·lapsa. En la mediació, en canvi, no es necessiten advocats. Els mateixos litigants exposen la seva posició davant un mediador, que intenta dinamitzar la relació entre tots dos perquè arribin a un acord. Però en aquest escenari que sembla tan bucòlic, en realitat floreixen les desigualtats entre ciutadans. I això és just el que estan desitjant els poderosos de les societats. Tenen molts diners i el sistema de justícia els molesta. Els obliga a pagar impostos per sufragar un servei públic en què no creuen, i es veuen forçats a gastar diners per defensar-se en el procés, havent de tractar l’oponent com a algú igual a ells. Això no succeeix en la mediació, perquè per intensa que sigui la tasca del mediador, les diferències s’acabaran imposant. El feble, en una mediació, no té absolutament res a fer davant un poderós. En canvi, en un procés judicial pot vèncer. Només la mediació penal obre perspectives més prometedores; en certs casos és positiu que reu i víctima es coneguin. Per la seva banda, l’arbitratge ha sigut colonitzat per l’elitisme d’algunes associacions arbitrals, sobretot en litigis d’elevada quantia. Una excepció ressenyable, tot i que massa petita, la constitueix l’arbitratge de consum, configurat perquè els consumidors puguin formular amb més facilitat les seves reclamacions. No obstant, el seu àmbit és molt reduït per la lògica necessitat que el comerciant consenti sotmetre’s a aquest sistema arbitral. Es queixa el poder polític que hi ha massa plets, i busca remeis barats per a les arques públiques com els indicats, pensant sobretot en el pressupost i no en la qualitat de la justícia. Ningú sembla adonar-se que la clau de la reducció del nombre de litigis està en el fet que el sistema de justícia funcioni a la perfecció. Molts litigis –deutes, ocupacions il·legals d’immobles, etcètera– deriven de la consciència dels incomplidors que acudint als tribunals guanyen temps perquè són molt lents. En el moment en què la justícia funciona, els ciutadans compleixen, perquè acudir a un procés ja no els serveix per torejar vilment el seu oponent. La qualitat dels tribunals, per cert, no és només cosa de jutges, sinó també de la resta de personal al servei de la Justícia, policies inclusivament.

La privatització de la justícia

La idea persegueix reduir costos apostant per la figura del mediador, però els arguments utilitzats són una mica ingenus

El més llegit