Virus, polls i responsabilitats

Estic preocupat i indignat alhora. Preocupat, perquè Espanya és un dels països on la pandèmia ha causat més morts per càpita del món, i, a més, és el país més afectat pels actuals rebrots. Augmenten diàriament les morts i els ingressos hospitalaris i ha col·lapsat la temporada turística, amb conseqüències molt negatives per a l’ocupació. En algunes regions hi ha una transmissió comunitària i descontrolada del virus. I també estic indignat perquè crec que ni el Govern ni les comunitats autònomes ho estan fent bé, ja que sembla haver-hi molta descoordinació i improvisació en un joc de passar-se culpes i responsabilitats. Com a exemple, pocs dies abans de l’inici de l’any escolar, ningú sap amb seguretat el que passarà. Pedro Sánchez parla d’«un retorn al col·le en centres segurs». Em costa creure que escoles incapaces de controlar els polls puguin controlar el coronavirus tal com està la situació. Un altre exemple: a Mallorca, la Sanitat Pública no va fer un segon test a una empleada asimptomàtica que va donar positiu en el primer. Després de la quarantena, l’ocupador li va pagar de la seva butxaca en una clínica privada un segon test, que va donar novament positiu. Si no ho hagués fet, ella estaria ara anant amb autobús a treballar i infectant a tort i a dret. ¿Com és possible? És previsible que a la tardor es compliquin encara més les coses, amb més infectats, que estirin fins al límit les costures del sistema sanitari, i potser cal recórrer a nous confinaments, amb la consegüent ruïna econòmica. Tant de bo no sigui necessari. Espanya no va ser l’únic país sorprès per la primera onada del virus, però és la que ha actuat amb menys eficàcia contra l’actual rebrot, només cal mirar les dades. Els països del nostre entorn s’han preparat millor, han fet més tests, s’han dotat de més rastrejadors i d’una capacitat de seguiment i aïllament de les persones contagiades, han proporcionat estadístiques completes –essencials per poder actuar contra la pandèmia– i han actuat de manera coordinada a tot el seu territori. Molts professionals mèdics i sanitaris han deixat clar que Espanya no ha fet aquestes coses. Responsabilitats Ara, per tallar el potent rebrot que patim, les comunitats autònomes han de prendre mesures urgents perquè per a això tenen competències transferides. Però si no ho fan, i de moment no ho estan fent amb l’amplitud i l’eficàcia exigibles (incloent-hi aquelles que més van protestar per la «usurpació» d’atribucions durant l’estat d’alarma), el Govern ha d’assumir les seves responsabilitats perquè la salut dels espanyols és certament el seu problema. També ho és l’economia, la protecció de l’ocupació i la imatge i credibilitat exterior d’Espanya. Quan l’interès general del país està en perill, és el Govern el que ha d’actuar en la seva defensa. L’Estat de les autonomies creat per la Constitució del 1978 ha portat conseqüències molt positives, acostant el poder polític a les necessitats concretes dels ciutadans a totes les zones del país, però alhora ha donat lloc a una sèrie de forces centrífugues sense els contrapesos necessaris que permetin defensar l’interès general. Les greus carències en la gestió de la pandèmia, l’actual «dispersió d’esforços», en són un clar exemple, però no l’únic. Ho hem vist també en altres àmbits com en l’educació, o en la crisi provocada pel procés a Catalunya. Per això és essencial que les forces constitucionalistes es posin d’acord per crear aquests contrapesos, sabent que tindran davant altres forces polítiques interessades a continuar promovent els seus interessos locals, ja que han confessat que a elles l’interès general els és igual. No així a la immensa majoria dels espanyols. Ineficàcia Les conseqüències de la ineficàcia són molt negatives tant en el terreny sanitari i econòmic com per a la mateixa imatge del país. Són, a més, una falta de respecte als ciutadans que van complir de manera exemplar les normes establertes durant tres mesos i mig d’un confinament molt dur, i que majoritàriament (tot i que no tots) continuen comportant-se de manera exemplar. Als professionals sanitaris que van compensar amb la seva entrega i sacrifici personal, i en alguns casos amb la seva vida, la falta de reparació del sistema de salut pública per fer front a la pandèmia. A les persones que han perdut la feina i veuen en perill el seu futur i el de les seves famílies. I, sobretot, a la memòria de les persones que han mort –i continuen morint diàriament– el nombre total de les quals continuem sense conèixer amb certesa. Per això són positives les mesures anunciades dimarts pel president Sánchez, tot i que podria haver-ho fet abans. Les comunitats autònomes podran sol·licitar la declaració de l’estat d’alarma (i carregar amb la responsabilitat de fer-ho), i el Govern posarà 2.000 militars a la seva disposició com a rastrejadors. Però si això no fos suficient, el Govern no pot rentar-se’n les mans. Haurà d’explorar altres vies legals fins a arribar, en el seu cas, a assumir directament el control de la lluita contra la pandèmia. I per a això haurà de comptar amb el recolzament lleial dels partits d’oposició, que tenen un paper essencial en la governabilitat, com passa en tots els països democràtics quan són els interessos fonamentals els que estan amenaçats. Encara més, l’oposició reforçarà el seu caràcter d’alternativa al Govern si es percep que actua amb generositat i en un moment de crisi posa els interessos generals per sobre d’altres consideracions. Ja arribarà l’hora de demanar responsabilitats pel que s’ha fet malament, ara toca posar l’espatlla.

Virus, polls i responsabilitats

Les conseqüències de la ineficàcia són molt negatives per a la sanitat, l'economia i la mateixa imatge del país

El més llegit