El bressol de la República

Els doctors tenen la medicina i, en particular, l’epidemiologia. La seva feina i la seva recerca estan sent vitals per afrontar, en primera instància, i per superar, quan es disposi d’una vacuna eficaç, l’actual pandèmia del coronavirus. Avui els experts en totes les disciplines són més necessaris que mai, però la responsabilitat última a la presa de decisions correspon al poder polític. Són els governs, en tots els nivells de l’Administració –local, autonòmica, central i europea–, els que estan cridats a abordar el complex arbitratge entre els dos imperatius que planteja aquesta crisi: satisfer les exigències de la salut pública i frenar l’impacte social de la pandèmia. S’ha d’evitar que augmentin les desigualtats, no només econòmiques sinó també culturals i educatives. Es tracta d’un difícil arbitratge que exigeix fer pedagogia –explicar que el risc zero no existeix, ni en aquesta ni en altres amenaces que afrontem– i tractar les persones com a ciutadans, dipositaris de drets i de deures, i no com a consumidors del mercat de la política, com sovint es fa en clau electoralista, tant des dels partits de govern com d’oposició. Una nova edat Des d’aquesta òptica, els responsables polítics de totes les administracions haurien d’afrontar la ‘rentrée’ escolar com una assignatura tan important com la recuperació de l’activitat econòmica. Perquè no només està en joc, com s’insisteix aquests dies, la conciliació de la feina dels pares, sinó l’educació dels seus fills i la igualtat d’oportunitats de les futures generacions. Un dels efectes més perversos de l’actual pandèmia és que pot acabar per crear una nova edat mitjana, en expressió encunyada per Alain Minc. Aquest assagista francès va escriure el 1993 ‘Le nouveau moyen âge’ (Gallimard), un llibre en què vaticinava una onada de xoc com la que es va patir després de la caiguda de l’Imperi romà: la decadència d’Occident i de la idea de progrés. En efecte, un dels danys col·laterals de la Covid-19 és que pot contribuir a introduir-nos en una nova edat mitjana en el camp de l’educació: el final de la igualtat d’oportunitats i de la meritocràcia en el procés de selecció de les elits. Allò que caracteritzava l’edat mitjana, que en política educativa a Espanya es va prolongar fins a finals del segle passat, era la reproducció de la desigualtat. En un sistema democràtic, el problema no és tant l’existència d’unes elits –culturals, polítiques, econòmiques, socials– com que aquestes elits no siguin el resultat del mèrit sinó la reproducció, de pares a fills, d’un estatus i d’una posició predeterminada. El primer instrument –no l’únic– per impedir que ens endinsem en aquesta nova edat mitjana és preservar i enfortir la funció de l’escola pública. Sí, una escola pública que no és només el lloc d’aprenentatge de matèries i de coneixements, sinó un espai per aprendre a conviure entre diferents i per practicar la cultura del respecte a l’altre. Les administracions públiques, tant les titulars de la competència –autonomies– com l’Administració central, a què correspon l’alta inspecció, han de coordinar esforços i recursos per garantir la ‘rentrée’ escolar i la igualtat efectiva d’oportunitats. L’educació no presencial no és la solució sinó la coartada per no assumir aquesta tasca compartida pel conjunt de responsables polítics. No només la fractura digital juga en contra dels nens més desfavorits, sinó que es poden eixamplar moltes altres bretxes. Està en joc el primer esglaó per accedir a la igualtat efectiva d’oportunitats i per evitar que l’ascensor social s’avariï definitivament. El corporativisme sindical tampoc és el millor instrument per enfortir el paper de l’escola pública. S’han de trencar esquemes i remoure obstacles: els millors mestres han de destinar-se a les zones amb més risc d’exclusió social i, per això, se’ls ha de retribuir adequadament. Si aquesta ja era una necessitat abans de la pandèmia, ara és una tasca urgent: mobilitzar els més preparats i reforçar el sistema amb més efectius i recursos. La millor manera de servir a la república, en el seu sentit de ‘cosa pública’, és enfortir el paper de l’escola. Lionel Jospin, que va ser ministre d’educació a França, va definir l’escola pública com el «bressol de la República», és a dir, el primer espai per fer efectiva la divisa republicana: «Llibertat, igualtat, fraternitat». També –afegeixo– el culte a la diversitat i el respecte de la laïcitat. Amb estat d’alarma, cogovernança o governança plena de les autonomies.

El bressol de la República

L'escola pública no és només el lloc d'aprenentatge de matèries, sinó un espai per aprendre a conviure i practicar la cultura del respecte

El més llegit