La novel·la criminal ha il·lustrat molt sobre els efectes dels verins: l’arsènic sublimat fa olor d’all, el cianur a ametlles amargues —ho sabia bé l’Agatha– i l’estricnina tenyeix el rostre del finat d’un blau cianòtic. És arma femenina, pura ‘finesse’, astúcia i premeditació. Ni fa rajar sang, ni fa soroll, ni la seva ocupació requereix força física; tan sols exigeix paciència i proximitat a la vida més íntima de la presa: la cuina, el llit, el calaix de la roba interior. El verí, en realitat, pretén disfressar de mort natural l’assassinat perquè el món continuï girant com si res. És un ingredient essencial a les pel·lícules en blanc i negre, semblaria un recurs d’un altre temps si no fos perquè el Kremlin l’introdueix en la trama cada dos per tres: l’opositor rus Aleksei Navalni es recupera en un hospital de Berlín després que li enverinessin el te a l’aeroport siberià de Tomsk. Presumptament.