Una llarguíssima i tòrrida estació

Els finals d’estiu sempre van ser de gota freda i tardor calenta, ‘brownie’ i gelat. Sembla, no obstant, que el canvi climàtic també ha arribat a la política. Per al Govern, la tardor calenta va començar en la mateixa investidura, al gener. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no han tingut primavera, ni cent dies de gràcia, com aconsella l’educació democràtica; són temps d’absentisme escolar, de diplomes falsos, i màsters fàcils, de poca educació. Des que va començar la legislatura és tardor. Gairebé nuclear: primer perquè l’oposició, no només la partidària, va creure mil·lenari l’adveniment d’un Govern progressista; segon, perquè ens va caure a sobre el coronavirus. No dic això en comptes de Covid-19 per fer-me vell, sinó perquè representa millor el caràcter vernacle de la coincidència del virus amb la crisi de la Monarquia. La llarga tardor ha hagut de fer front a la insurrecció institucional territorial, de gairebé tots els òrgans i institucions amb presència de l’oposició, també de la simfonia mediàtica. Junts es van constituir en poder destituient del Govern legítim, esquivant els mecanismes constitucionals previstos, impacients de millors temps electorals. Sens dubte que a la llarga tardor no ha desentonat la juristocràcia, en paraules de Pierre Bourdieu, és a dir, resoldre per la via judicial el que ha de ser resolt per la via política. Una mostra del que ja hem vist Amb aquests antecedents, aquesta tardor és només una mostra del que ja hem vist. La Covid seguirà i la crisi de la Monarquia també com elements principals de la febre estacional. Fins i tot Catalunya i el seu procés s’esllangueixen, empal·lideixen, distrets, davant una altra de les fugues peninsulars –segons sembla–: la de Leo Messi, futbolista genial, mereixedor de protecció nacional i popular malgrat la seva poca sintonia amb la Hisenda d’on sigui. El laberint independentista sucumbeix, en absència d’una gran ‘performance’ cívica de carrer com en anys millors. Malgrat les injustícies de presó, de l’eventualitat que sotja el president Quim Torra i la Mesa del Parlament, Catalunya és fàcil per a Pedro Sánchez, només amb prou feines el flirteig parlamentari amb ERC; l’altra fuga –permeti’m l’expressió, professor Javier Pérez Royo–, la de Carles Puigdemont, ja no té gaire tirada. No obstant, la fuga de Joan Carles serà metxa de la tardor política. Que un membre de la família reial, cap de l’estirp borbònica, el ‘capmaysouè’ –tot i que el seu fill sigui rei–, s’escapi no és una cosa fútil. És un xoc frontal de la lògica dinàstica amb la lògica democràtica que posa en joc la mateixa virtualitat de l’Estat. L’economia no anirà bé, tot i que per al Govern juguen a favor seu els euros de la UE, prou argument perquè els patrons i altres poders econòmics s’arrupin al costat del seu mamellam fins a millors temps. El precontenciós pressupostari és només un ‘trompe-l’oeil’. Ho va dir Yolanda Díaz, Unides Podem sap que no pot jugar a màxims i el PSOE hauria de saber qui són els seus veritables socis. Tardors calentes, les d’abans, toca tardor de la Monarquia, tardor del procés, tardor de la dreta filibustera incapaç de comprendre el seu paper en la renovació institucional de l’Estat, CGPJ, Constitucional, Tribunal de Comptes, Defensor del Poble. Aquesta tardor, si ho és, serà més d’Espanya que del Govern.

Una llarguíssima i tòrrida estació

El canvi climàtic també ha arribat a la política, i a sobre la crisi de la Covid ha coincidit amb la de la Monarquia

El més llegit