La lliçó del PSC

Ja han desaparegut, fins i tot de les xarxes, els qui feien córrer com a ariet propagandístic que republicans i socialistes perseguien recuperar el tripartit. Oriol Junqueras va deixar clar que en cap cas es plantejava una coalició d’aquesta mena i per part socialista encara es va anar més enllà en la negació, tot argumentant que era impossible una aliança amb Esquerra Republicana, a qui Eva Granados acusava de sembrar l’odi entre els catalans. Que una alt dirigent utilitzés paraules tan gruixudes denota fins a quin punt no només estan desgraciadament trencats el ponts polítics, sinó també les relacions emocionals entre els dirigents. No sempre fou igual. Resta per a la història la data de 2003 quan, a manera de ‘compromesso storico’ de les esquerres catalanes (la federalista, l’autodeterminista i la independentista), un Govern tripartit liderat pel trident Maragall-Carod-Saura acabà amb dues dècades d’un autonomisme tan autocomplaent que havia fet creure a molts catalans que vivíem en una autonomia tant de primera que qualsevol crida al federalisme o a la independència semblava sobrera o derivada d’un excés d’egoisme. CiU, doncs, es podia permetre el luxe de negar-se a fer el pas endavant d’un nou estatut que aprofundís en l’autogovern i resolgués el dèficit fiscal hipotecador de la viabilitat de la Catalunya del segle XXI. L’agosarament republicà de fer el tripartit superà l’empantament de la política catalana i obligà el PSC a corregir l’error de Joan Raventós de 1980 de desentendre’s de participar en un Govern de coalició per construir l’autonomia. Efectivament, CiU i PSC havien estat pares fundadors del règim monàrquic autonòmic del 78, però el socialisme català optà per deixar via lliure a Jordi Pujol, tot creient que per bastir un país més lliure i més just socialmentn’hi havia prou a convertir l’antipujolisme en una mercaderia electoral d’èxit per articular una bona part de la població catalana enfront d’una altra cohesionada al voltant de la figura Jordi Pujol. El desenllaç del tripartit En tot cas, en 2003 fou realitat un Govern d’esquerres per endegar un Estatut de segona generació a cavall d’una obra governamental netament socialdemòcrata, que cosís la Catalunya dual. Pertany a la història quin fou el desenllaç de l’etapa dels tripartits: pacte Zapatero-Mas de l’Estatut del 2007, recuperació de la tradicional col·laboració PSOE-CiU a Madrid, defenestració de Pasqual Maragall, acceptació de la sentència del Tribunal Constitucional, abstenció socialista per tal que Artur Mas recuperés la presidència i acceptació de la Declaració de Granada del PSOE del 2013, que enterrava l’Espanya plurinacional de Rodríguez Zapatero. No obstant, Pere Navarro aleshores deixà clar que assumir Granada no pressuposava renunciar a un referèndum pactat. Però fou incapaç de mantenir-ho i l’enterrà poc després en 2014quan a Catalunya el sobiranisme ja no tenia res a veure amb un suflé. El nou secretari general, Miquel Iceta, lliurà una hegemonia que tenia a l’abast des del no independentisme a canvi de consolidar-se com a subsistema del socialisme espanyol. I, avui, el PSC, des del corner, es limita a continuar liderantsense entusiasmes el constitucionalisme. Patint per treure’s de sobre els festeigs de Cs i PP i executant salts mortals amb Junts per Catalunya a la Diputació de Barcelona. Que el republicanisme n’aprengui la lliçó! No fos cas que Junts per Catalunya acabés essent tan letal respecte a Esquerra Republicana com ho fou el PSOE quant al PSC. El republicanisme té a l’abast l’hegemonia que el pujolisme perdé i els socialistes renunciaren a assolir. Es clar, sempre i quan fixi en el frontispici de l’actuació política que l’èxit recau a situar-se on conflueixen les majories àmplies de ciutadans independentistes i no independentistes favorables a construir una solució basada en el respecte envers tothom i en el principi democràtic expressat en un referèndum. Un republicanisme que recuperi els diàlegs francs i els ponts trencats (emocionals i polítics) i es desempallegui de les competicions patriòtiques. En definitiva, prioritzar la suma de sensibilitats distintes i afermar-se en les polítiques socials progressistes. I, per damunt de tot, entomar un repte immediat: obligar el Govern espanyol a aturar la judicialització de centenars de ciutadans mobilitzats i a assumir de totes totes la reconducció del conflicte a l’àmbit de la negociació política sense condicions. Una oportunitat: exigir la convocatòria de la mesa de diàleg, torpedinada pel president Quim Torra i ridiculitzada per membres del Govern de Pedro Sánchez, que faciliti, alhora, explorar una negociació dels Pressupostos. L’hegemonia per a qui la treballa!

La lliçó del PSC

El republicanisme té a l'abast l'hegemonia que el pujolisme perdé i els socialistes renunciaren a assolir

El més llegit