La batalla per la marca de Junts per Catalunya està vorejant el sainet. El més jocós: la judicialització que ha pres l’assumpte. Quines coses. Tot va començar la negra tardor del 2017, quan la coalició de CDC i PDECat (diferents noms per a una mateixa cosa) van crear l’artefacte de JxCat a la mida de Carles Puigdemont. El 155 s’havia imposat a Catalunya i l’esmunyedís president ja caminava cap a Bèlgica. ¿Recorden aquella roda de premsa a Brussel·les? Una glossa al tarannà dialogant independentista i una diatriba contra el mur de l’Estat espanyol.

A Puigdemont li sobra tot el que interfereix els seus interessos. Sense percebre el buit que hi ha entre ell i el seu somieig de Catalunya, es creu l’amo de la situació i del partit que van posar a les seves mans. Així, no ha dubtat a sostreure les sigles per a la seva nova formació particular. Sense més opcions que empassar o empassar, el PDECat ha demandat JxCat per l’ús del nom. Els senadors afins a Puigdemont han abandonat el PDECat per «anteposar els tribunals al diàleg». Curiosa apel·lació al diàleg. Curiosa manera de cridar a la coerció.