Com si d’una tempesta perfecta es tractés, el curs polític comença enmig d’una emergència sanitària, amb la pandèmia amb la segona onada; d’una crisi econòmica i social, que els ertos i la renda mínima vital només alleugen en part; d’un problema territorial, que es pot agreujar amb la probable inhabilitació al setembre del president Quim Torra pel Suprem, i del qüestionament de les institucions, en particular la Corona, com a conseqüència de les notícies sobre la suposada fortuna de Joan Carles I.

Si a aquest panorama se suma la profunda polarització de la vida política espanyola, que fa pressentir la impossibilitat d’acords entre el PSOE i el PP per aprovar els Pressupostos i s’afegeixen les públiques tensions en la coalició de Govern entre els socialistes i els podemistes i la dificultat per reeditar la majoria de la investidura, amb ERC més pendent de les eleccions catalanes, encara sense data, Pedro Sánchez té davant un escenari endimoniat, ple d’incerteses, que s’haurien d’aclarir al més aviat possible a risc, en cas contrari, d’agreujar-se més en el futur.

Aquestes són les dades objectives, però en política, de vegades, el que sembla dramàtic acaba per cronificar-se i passa a formar part d’una caòtica normalitat. No seria una bona opció, perquè, en cas de passar, només contribuiria a empitjorar la precària situació del país. És cert que la gairebé segura pròrroga dels ertos fins a final d’any alleujarà en part la inestabilitat empresarial i frenarà les xifres de l’atur i que, si se superen les barreres burocràtiques, el pagament de la renda mínima vital, mitigarà les cues de la gana. Però només són pedaços que no resolen el problema de fons.

En aquesta situació d’emergència i evaporant-se la perspectiva d’una ràpida recuperació econòmica es necessiten actuacions polítiques decidides, que els nostres governants no poden furtar una vegada més a la soferta ciutadania. No és moment per a vetos encreuats entre partits, ni per airejar disputes internes del Govern central o per buscar rèdits electorals en posicions polítiques enfrontades. És el moment de la responsabilitat i el compromís, que cal exigir tant al Govern central com als autònoms i igualment als líders de l’oposició. Urgeix aprovar els Pressupostos com l’únic camí cap a l’estabilitat política, però també com a via ineludible per canalitzar els 140.000 milions de la UE. Diners que permetran superar els problemes del present i enfocar el país cap a un futur millor, mentre es busca un consens, avui improbable, per afrontar les crisis territorial i institucional.