El juliol del 2010, 10 anys ja, una manifestació massiva va recórrer Barcelona en rebuig de la sentència de l’Estatut. José Montilla, llavors president de la Generalitat; Ernest Benach; Jordi Pujol; Pasqual Maragall; Heribert Barrera, i Joan Rigol van encapçalar la marxa. Excepte Ciutadans i el PP, la resta dels partits polítics, sindicats i centenars d’entitats van ser-hi presents. Però la defensa de l’Estatut no va ser el crit majoritari. «¡In! ¡Indé! ¡Independencià!» es va imposar al carrer. Uns la reclamaven amb entusiasme. I d’altres callaven. Montilla va haver d’abandonar la manifestació davant la creixent crispació.  

En aquell silenci incòmode, en aquell abandonament, es va gestar una manera de (con)viure a Catalunya. Amb la tornada de CiU al poder –i la crisi econòmica creixent–, el debat sobiranista es va convertir en un monòleg que va impregnar institucions i entitats. Els mitjans públics van passar del xim-xim del nacionalisme plàcid al diluvi independentista. Cada Diada es convertia en una nova constatació de força i comunió. Era el lloc on una part creia ser el tot. També era el lloc on certa dreta, certa esquerra i els seus extrems caminaven junts. El paladí de l’austeritat i els anticapitalistes. Molts d’altres continuaven callats, aliens. Mirant el carrer, mirant d’assimilar aquell estrany i contradictori magma que s’estenia amb ànim invasor. 

Les emocions van anar canviant. De la il·lusió desbordant a la tensió de l’ofensiva. De l’alegre ingenuïtat a la impotència, la indignació. Fins que un virus microscòpic ha imposat una realitat amarga. Carles Puigdemont crida a la «confrontació intel·ligent» amb l’Estat. L’ANC la recolza amb la seva proposta de Diada. Mentrestant, la misèria s’estén i Catalunya és més dependent que mai del Govern d’Espanya i dels ajuts i crèdits de la UE que rep a través seu. Una cosa són les aspiracions polítiques i una altra pretendre instal·lar Catalunya en una crispació permanent, nociva i empobridora. El temps de silenci ja ha passat.