Mai, com durant aquest agost, s’havia manifestat amb tanta força l’existència de Catalunyes paral·leles. La de Prada de Conflent, on Carles Puigdemont crida els seus a una «confrontació intel·ligent» amb l’Estat, i la que obliga Quim Torra a anunciar, tres dies després, mesures extremes destinades a aplanar la corba del coronavirus. La primera, regida pel principi del plaer, que diria Sigmund Freud, i la segona pel de realitat que imposa la progressió dramàtica de la Covid-19. ¿Amb quin ens quedem? Sigui perquè han llegit Stephen Hawking, i creuen que les lleis de la física quàntica regeixen en la política, o perquè creuen a ulls clucs tot el que diu Puigdemont, centenars de milers de catalans continuen considerant que, en política, també hi pot haver mons paral·lels. Mons que permeten continuar somiant, al matí, en la independència, i que obliguen, a la tarda, a arremangar-se per fer front a la tempesta perfecta de la pròxima tardor.