Així, no

La 12a legislatura agonitza. Entre la retòrica i la gestualitat, una gestió governamental discreta en el millor dels casos, amb consellers esforçats i voluntaristes, però limitats per la provisionalitat en la que el Govern va quedar congelat quan la lògica de la restauració i la provisionalitat s’imposaren,els mesos han anat passat. I després, amb l’arribada del coronavirus, l’emergència s’imposà i la vida de tots es va trasbalsar. El país afronta una gravíssima crisi econòmica i social, que plou sobre mullat quan encara no hem curat totes les ferides de la gran recessió que s’inicià el 2009. Les paraules grandiloqüents sonen encara més buides quan no connecten amb la vida de la gent. Alguns s’entesten en proposar-nos en continuar fent el mateix que han fet fins ara. Ens parlen de mantenir la confrontació institucional, el bloqueig polític i la polarització ideològica del país entre dos blocs. Res d’això ha estat útil mai en la historia de Catalunya. Tampoc no ho ha estat ara. No som més lliures, ni tampoc hem fet créixer més adhesions a la causa de la llibertat nacional de Catalunya que aquella que teníem abans de octubre de 2017. Tampoc el sentiment de pertinença,imprescindible per a qualsevol moviment d’alliberament nacional, ha crescut. Més aviat el contrari. Un segment no menor dels catalans s’han allunyat d’un idea compartida de la catalanitat i han trobat refugi i seguretat en una identitat que rebutja els ideals comuns durant dècades del catalanisme ( autogovern, llengua, cohesió). I el país que tenim, amb tota la seva complexitat identitària, no es permetre el luxe d’expulsar a ningú d’una mínima catalanitat compartida. L'autogovern, més feble L’autogovern avui és més feble, no només per les polítiques centralitzadores dels governs espanyols, que també, sinó perquè aquells que haurien d’ aprofitar al màxim , ara sí amb intel·ligència, eficàcia i competència, totes les capacitats de les institucions d’autogovern, han preferit menystenir-les i sotmetre-les a un enorme desgast a la recerca d’un hipotètic benefici partidista. Ho hem acabat de veure fa uns dies amb els intents de descarregar en els màxims funcionaris del Parlament les conseqüències legals de la política de confrontació entre l’Estat i la Generalitat, enlloc de protegir els servidors públics dels embats del Tribunal Constitucional. La independència és una demanda democràtica i legítima. I necessària, sobretot quan des de l’Estat no només no hi ha cap proposta de reconeixement nacional i poder polític i financer per a Catalunya amb l’ambició que el país històricament ha reclamat i requereix, sinó que la pràctica política concreta dels governs espanyols ha anat en la direcció contraria. Però si els independentistes aspirem de veritat a avançar és molt obvi que entestar-se en repetir els errors del passat més recent només ens duran a més dolor col.lectiu, més feblesa institucional, més confrontació partidista, menys cohesió social… amb evidents conseqüències en termes econòmics i socials pel país, clar. I així,no. No és ni intel.ligent, ni útil, ni capaç de fer-nos progressar com a societat. Allò que ens convé és justament el contrari. Enfortir les institucions catalanes, governar bé, endreçar el país , cooperar i col.laborar per afrontar la crisi econòmica i social Catalunya endins i Catalunya enfora, persistir en la via del diàleg, la democràcia i el respecte a les lleis per part dels governants, com formula per a cercar un acord polític sobre el futur del país, federalisme europeista com horitzó , són les bones vies . Clar que no és fàcil ni senzill i demana molta bona política. I certament, les presons dels líders socials i polítics independentistes, que sobretot són injustes i injustificades, com previsiblement acabarà sentenciant Estrasburg, són també un enorme obstacle polític per a un programa alternatiu als que ens proposen els partidaris del "quan pitjor, millor". Ara el Govern espanyol tindrà una oportunitat d’or per a començar a corregir, mínimament, tanta injustícia, amb els indults que s’han demanat i es demanaran per part de la societat civil. I a Madrid, caldrà, de manera absolutament determinant, que també hi hagi lideratges socials i polítics disposats a arriscar, a recuperar la confiança trencada de Catalunya, a acceptar que la judicialització no ha resolt mai cap conflicte polític i que el denominat Procés ha estat una nova expressió d’allò que Vicens Vives afirmava era el tret definitori dels catalans que no és altre que la voluntat d’ésser.

Així, no

Si els independentistes aspirem de veritat a avançar, hem d'assumir que entossudir-se a repetir els errors del passat més recent només ens portarà a més dolor col·lectiu

El més llegit