Intel·ligència i construcció

El mateix dia que el president Carles Puigdemont defensava a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) que «l’única via transitable, realista i sense falses il·lusions és la gestió d’una confrontació intel·ligent amb l’Estat espanyol», el president del Parlament, Roger Torrent, instava el líder de Junts per Catalunya a elegir entre desgastar i construir. L’un i l’altre, com contestant els estigmes que pesen sobre els respectius espais polítics. Uns i altres, davant el mirall i amb la necessitat peremptòria de desmentir que fan com aquest divendres defensava Puigdemont que actua el constitucionalisme: «La monarquia espanyola i els partits que l’emparen són eficients per destruir, no per construir». La confrontació política, i més si la planteges amb tot un senyor Estat, sempre hauria de ser pensada i executada de forma intel·ligent. Que Puigdemont ho reivindiqui ara és, en part, una assumpció que en la dirigència del procés independentista, massa sovint, el cor s’ha imposat al capdavant, i les presses a l’acció reflexionada. L’aposta, per tant, si no és gestualitat, no és poc, i no només pel que podria implicar de canvi de rasant al tauler polític català, sinó també en clau de la disputa partidista entre les grans forces sobiranistes, que de cara al pròxim cicle electoral cada vegada es veu més clar que a la seva clàssica confrontació interna sumaran la disputa per imposar-se en clau de l’«independentisme útil» al servei de la culminació del procés i al servei del bon govern. JxCat semblava que havia deixat aquesta última bandera en mans d’ERC, però la pandèmia i la seva gestió des del Govern van animar a mirar d’invertir aquesta tendència. I a la finestra d’oportunitat que els va obrir la crisi de la Covid-19 es va sumar la fragmentació de l’espai postconvergent, que ha provocat que els de Puigdemont hagin de competir també per imposar-se en temps de pandèmia amb companys seus de files fins fa quatre dies, sobretot a un Partit Demòcrata que abraçarà la bandera del pragmatisme per mirar de trobar el seu propi espai. ¿Però sabran o voldran, uns i altres, ERC amb Junts, Junts amb ERC i amb les altres ànimes del món postconvergent, posar a tot això intel·ligència i construcció en comptes de destrucció? Si així acaba sent, per exemple, se centraran a proposar solucions concretes i plausibles en clau social i de país, i deixaran de banda la confrontació pueril i de curt vol que massa sovint protagonitzen. No s’han caracteritzat per sobresortir en res de tot això fins ara. Els postconvergents aquí tenen més feina per fer que ERC, sobretot en clau interna. Hauran de mirar de construir escenaris que no els facin impossible l’acord postelectoral que potser arriba així, amb sigles diferents, ja que no han sigut capaços de trobar la síntesi sota un mateix paraigua. Per fi, ja que, la intel·ligència i la confrontació no destructiva, per poder aplicar-les amb ERC i amb l’Estat, primer les hauran de posar a casa.

El més llegit