El fracàs de l'actual model autonòmic

Tot i que formi part de l’ampli grup de ciutadans que creu que Espanya és una realitat plurinacional que només aconseguirà estabilitat i operativitat articulant acuradament la seva heterogeneïtat, també soc dels que consideren que el coronavirus ha demostrat sense la menor ambigüitat el fracàs estrepitós del model de l’Estat de les autonomies. Almenys, d’aquest model tal com l’hem tingut estructurat fins ara. Només cal veure el que ens està passant amb la pandèmia. Des del punt de vista sanitari, una de les competències més descentralitzades en el nostre model, el desastre és evident. No només som el país europeu amb més contagis sinó també el que està reaccionant amb més impotència. Les instàncies internacionals més prestigioses en aquest camp ja estan estudiant no només les característiques dels nostres contagis i de l’escandalosa mortalitat que els ha anat acompanyant, sinó també l’exemple negatiu de les contradiccions que hem comès amb el nostre esquema polític organitzat en autonomies en la prevenció, les compres de material sanitari, la gestió quotidiana, la descoordinació entre territoris, la mala administració de les tècniques i eines de combat, així com la insolvent política informativa davant la població. Si en un tema científic com aquest m’accepten un simplisme, els diré que hem sigut i estem sent dels pitjors. Tot i que aquí no hàgim tingut el flagell suplementari dels qui en altres latituds han patit Bolsonaro, Trump o Boris Johnson, ens hem beneficiat molt poc de ser al centre de la pròspera i racional Unió Europea. I de la mateixa manera, després del fracàs sanitari apuntem cap al mateix o una mica similar en relació amb les conseqüències socioeconòmiques del problema. La relació entre això i la nostra divisió en autonomies té un argument: tot ens va funcionar menys malament –les xifres són allà– mentre el Govern central va administrar directament la crisi. Ho va fer recolzat en aquell estat d’alarma estatal tan vituperat per gairebé totes les autonomies, els dirigents de les quals predicaven que si se’ls deixaven portar les regnes a ells aconseguirien millors resultats. Després la realitat els ha desmentit. Sabem que en aquelles circumstàncies inicials tampoc ho va fer gaire bé el Govern de Pedro Sánchez. Però gairebé tot el que ha vingut després ha sigut encara menys operatiu. I atiat, a sobre, per un pecat col·lectiu de cobdícia: tancar els ulls i confiar desmesuradament en la sort davant el risc de rebrot ràpid que suposava accelerar la tornada de la mobilitat turística sense haver dictat prèviament unes normes preventives generals comprensibles per a tothom i implacablement aplicades. Aquest no vol ser en absolut un article de rancor, però ha d’atribuir algunes responsabilitats del passat. La transició va fer coses magnífiques però la instauració de l’Estat de les autonomies sense dissenyar i lligar immediatament els instruments perquè funcionés va anar un immens error històric. Ni es va establir una coordinació horitzontal normal i estable entre elles, ni es van fixar sistemes d’autocontrol democràtic col·lectiu, ni es va estructurar un acoblament eficient entorn de les responsabilitats generals de l’Administració central. Devem aquests forats negres, entre altres, a Felipe González, Fraga, Aznar i els principals dirigents autonòmics (com Pujol i Arzalluz). Aixecats a grans responsabilitats, tots ells van sucumbir a una pulsió continuista i avantatgista respecte al que suposaria per al seu poder personal a curt termini la continuïtat sense data de caducitat de la filosofia centralista que sobrevivia sota del mandat dels canvis autonòmics. Parcel·les desconnectades Creguin-me: la sanitat no ens ha fallat ara per no estar centralitzada sinó per la mala qualitat de la seva descentralització en parcel·les territorials desconnectades entre si. Tenim raó els qui hem denunciat el transcendent que va ser no activar ni tan sols el Senat com a cambra territorial. Aquelles i altres personalitats que no es van dignar ni tan sols a convertir el Senat en una cambra de representació i coordinació dels territoris van ser grans miops. I no va ser només la sanitat la que va quedar irracionalment desvertebrada entre territoris amb problemes similars però sense mecanismes per abordar-los conjuntament (ho vam veure en l’exemple de la frontera d’Osca i Lleida durant el primer brot). Sense Senat van quedar sense marc de resolució coherent ni més ni menys que, també, les qüestions comunes del finançament autonòmic, es va deixar oberta la porta per a contínues guerrilles fiscals entre territoris i es va abandonar a mercè de subjectivitats puntuals, partidistes i clientelars la solidaritat interterritorial. Tots els arbitratges continuaven en mans del poder central, que de vegades convocava reunions gairebé papals del president del Govern amb els bisbes autonòmics asseguts en una estrada inferior... La Covid ha demostrat que es va dibuixar un model que després, per no completar-se, a la pràctica actua freqüentment contra dels interessos dels ciutadans en tota mena de matèries. Un model que només afavoreix les demagògies dialèctiques dels qui tenen ànimes de reietons de tribu mentre ajuda molt poc els presidents que busquen solucions racionals i realistes per als problemes col·lectius o específics que es van plantejant. Sent una situació difícil, si arraconem els nostàlgics d’aquells cognoms tan il·lustres està bastant clara la direcció i la qualitat de la rectificació descentralitzadora que hem d’emprendre a partir d’ara.

El fracàs de l'actual model autonòmic

La sanitat no ens ha fallat per no estar centralitzada sinó per la mala qualitat de la seva descentralització

El més llegit