El diàleg i la dignitat

Un ciutadà, a qui sempre he respectat per la seva trajectòria acadèmica i política, em reclamava públicament què n’havia fet, jo, de la dignitat perduda i per què vivia políticament agenollat. Confesso que, havent-nos conegut, mai no hagués pensat que s’apuntaria a la tirallonga d’insults que havia despertat haver reclamat a través de les xarxes que Miquel Iceta, Ada Colau i Pablo Iglesias es pronunciessin arran del nou acte d’inspiració venjativa de la justícia espanyola en anul·lar el tercer grau als companys empresonats. Els retreia, alhora, que no fer-ho els abocaria al fracàs. Es comparteixi o no el posicionament del republicanisme sobre com s’ha d’encarar políticament l’actual conjuntura, desperta un enorme neguit que la crítica passi pel qüestionament ètic de les persones. Una praxi reactiva que ha anat aconseguint adeptes per reacció a la repressió, que ha donat lloc al sorgiment d’un populisme que en res no contribuirà a l’acumulació de forces independentistes. Més aviat, tot al contrari, perquè amb aquest caldo de cultiu el discurs pot anar lliscant pendent avall cap a escenaris més perillosos. De fet, entre les atribucions d’indignitat i l’acusació de traïció només hi ha un tel de ceba, tan prim com inevitable l’equació subsegüent que iguala diàleg a rendició. El mateix Oriol Junqueras, a qui novament segons l’enquesta del CEO la ciutadania li atorga la millor qualificació d’entre els polítics catalans, va haver de respondre-hi sense embuts en l’entrevista de TV-3: "Qui qüestioni el que hem fet fins ara que vingui i es passi tres anys a la presó". Callar la veritat per electoralisme Captius del budell, alguns 'patriotes' deixen de banda el perquè en cada contesa electoral l’independentisme ha incrementat el nombre de sufragis. Un oblit interessat perquè és del tot constatable que l’augment del suport prové dels territoris ideològics fronterers amb l’independentisme, que poc tenen a veure amb pureses patriòtiques. Això sí, l’endemà de les eleccions no només s’atribuiran l’èxit d’una nova majoria independentista en el Parlament, sinó que voldran fer-nos creure que el suport popular deriva de la popularització del vocable 'nyordo' i d’haver derrotat els "col·laboracionistes" abonats a la "súplica" del diàleg. No ignoren la veritat, no, tan sols la callen per raons electoralistes. Saben prou que la formació de la Mesa, el període de negociació posterior i l’assoliment dels acords finals, en definitiva tota la seva trajectòria, és i representarà una conquesta democràtica i popular. I exigirà un moviment democràtic de masses, que puntualment desplegui la pressió cívica, pacífica i desobedient per tal de garantir, també, l’aplicació dels pactes. Un recorregut que s’allargarà, ple de dificultats per les pròpies contradiccions que anirà generant en les mateixes estructures de l’Estat. En definitiva, tant en el moment actual quan encara ha de néixer com una vegada en funcionament, la viabilitat de la negociació estarà sotmesa a l’evolució de la correlació de forces entre les parts. Que en el moment actual no excel·leixin les condicions més favorables per assolir l’establiment d’una mesa de diàleg permanent, si més no abans de la convocatòria de les eleccions, resulta preocupant, però no n’anul·la la imprescindibilitat. Certament, avui el diàleg resta emparedat entre dues indolències polítiques. D’una banda, la del president Pedro Sánchez, immòbil davant la fiscalia, captiu d’un postureig pro-diàleg estrictament propagandístic que s’evidencia en la negativa a moure peça “imposant” els indults no reclamats pels represaliats, que es nega a cap iniciativa que, des de la discrepància absoluta, pugui relacionar-se amb l’amnistia i l’autodeterminació. Doblement preocupant perquè de la vicepresidència de Pablo Iglesias se n’esperava més, si més no a l’hora d’aturar la tendència del govern espanyol vers a la col·laboració amb Ciudadanos, tot confiant que la distribució dels fons de reconstrucció ajorni la resolució de la demanda catalana. D’altra, la de Junts per Catalunya, deslleial a la societat catalana a qui amaguen el que manifesten en privat sobre la necessitat d’aconseguir un escenari de negociació tan inevitable com objectivament imprescindible per raó de la inviabilitat d’altres camins. Per això, des del republicanisme s’ha d’exigir més pedagogia que mai, malgrat la cridòria i l’oportunisme de qui prioritza impedir la victòria electoral d’Esquerra Republicana. Es per això que, per molt que Gabriel Rufián hagi instat al govern espanyol a moure’s si vol tirar endavant els pressupostos, fins a la celebració de les eleccions imperarà la demagògia suficient perquè arreli la idea que ell mateix és el cap de colla dels "rendits". Un pla barroer executat per erosionar els principis ideològics i polítics dels adversaris, la primera premissa de la qual, segons el seu entendre, rau a banalitzar la dignitat de les persones.

El diàleg i la dignitat

Des del republicanisme s'exigirà més pedagogia que mai, malgrat els crits i l'oportunisme de qui prioritza impedir la victòria electoral d'ERC

El més llegit