'L'independentisme i la monarquia', per Marçal Sintes

L’independentisme català ha anat incrementant progressivament la censura i els retrets al rei Felip VI, especialment des del seu discurs del 3 d’octubre del 2017. La meva pregunta és si realment l’independentisme ha d’invertir grans energies i esforç a qüestionar la monarquia espanyola, i fins a quin punt això contribueix a aconseguir un referèndum sobre el futur de Catalunya. No és aquest un article en defensa de la Corona espanyola. Joan Carles va ser rei perquè Franco el va nomenar successor i els partits van decidir encasquetar-lo a la Constitució del 1978. Les formacions republicanes del moment, PSOE i PCE sobretot, el van haver d’acceptar com a part del preu del pacte que va permetre avançar cap a la democràcia. La manca de legitimitat democràtica d’una institució que, d’altra banda, és un pur anacronisme, la va aconseguir compensar l’ara exiliat Joan Carles I amb la seva tasca durant la Transició i també –tot i que sobre aquest episodi planegen dubtes molt cridaners– amb la seva actuació per aturar el cop d’estat del 23-F. Durant molts anys la monarquia es va justificar per la seva funcionalitat, és a dir, perquè es considerava que havia produït i produïa bons resultats, perquè resultava útil. Era una legitimitat, doncs, no d’origen sinó relacionada amb la contribució a l’interès general. Avui, no obstant, amb Felip VI al tron després de l’atropellat relleu del 2014 i l’anòmala i inquietant fugida de Joan Carles I, diversos actors qüestionen amb força redoblada la monarquia. La legitimitat d’origen, democràtica, continua sent inconsistent. Quant a la seva utilitat, a la seva aportació, resulta evident que Felip VI no pot exhibir cap aval comparable als del seu pare. El rebuig de l’independentisme a Felip VI l’entenc perfectament. El que voldria posar sobre la taula és si és intel·ligent, si és pragmàtic, per a l’independentisme invertir moltes energies a atacar la Corona. Intentaré explicar-ho en forma d’exemple: així com jutjo lògica l’absència de Torra en la recent cimera autonòmica presidida per Felip VI, considero desorbitat, a més d’estèril, que, davant la fugida de Joan Carles I, el president exigeixi indignat l’abdicació immediata del seu fill. Raons per no obsessionar-se A fi d’explicar-me millor, concreto seguidament algunes raons que aconsellen que l’independentisme sigui clar en la desaprovació de la monarquia espanyola, però sense l’assumpte en el seu blanc obsessiu: a) perquè sens dubte existeix un bon grapat d’altres objectius més importants en què bolcar-se; b) perquè un hipotètic referèndum acordat no serà possible sense l’aquiescència del cap de l’Estat espanyol, sigui un rei o un president de la República; c) perquè, malgrat tot, no sembla que els ciutadans espanyols, i molt menys els principals partits i els aparells de l’Estat, estiguin disposats ara com ara a deixar caure la monarquia, al contrari. Sigui com sigui, la discussió ha de tenir lloc necessàriament al si del conjunt de la societat espanyola; d) perquè els embats des de Catalunya més que debilitar-la reforcen la Corona a ulls de molts espanyols i també d’aquells que, per convicció o oportunisme, l’enarboren com la garantia de l’estabilitat –del manteniment del pacte de la Transició– i de la unitat d’Espanya; e) perquè ningú pot estar segur que la –improbable– desestabilització espanyola donarà lloc a una sortida democràtica al problema de Catalunya. La meva impressió és que potser sí, però que també podria donar-se perfectament l’efecte contrari.

El més llegit