Aparences i impostos reals

Sens dubte, la sortida d’Espanya del rei emèrit ha commocionat l’opinió pública, sobretot perquè no s’han explicat oficialment els motius de la seva partida. Segons informacions periodístiques, la fiscalia suïssa estaria investigant importants transferències de diners de Joan Carles I a terceres persones i també a un compte al paradís fiscal de les Bahames. De manera que se sospita que l’anterior cap de l’Estat hauria comès delictes de blanqueig de diner i frau fiscal a través de testaferros i empreses pantalla. Deixo per als constitucionalistes el debat jurídic sobre l’abast de la inviolabilitat de la persona del rei, tot i que, segons la meva opinió, considerar que els seus actes i activitats, també els privats, no tenen responsabilitat, permet que aquesta inviolabilitat es converteixi en impunitat si decidís treure’n profit. El que sí que està clar és que la Constitució no eximeix cap membre de la Casa Reial de l’obligació de tots els espanyols de contribuir al sosteniment de la despesa pública d’acord amb la seva capacitat econòmica, és a dir, del deure de pagar impostos. Com qualsevol contribuent Més enllà de com acabi el procés judicial obert a Suïssa, si els actes investigats, que el mateix rei emèrit ha qualificat de «certs esdeveniments passats de la meva vida privada», no s’haguessin declarat en el seu moment a la Hisenda espanyola, sens dubte estaríem davant una conducta punible a Espanya, administrativament i penalment, i, per descomptat, també reprovable socialment. Punible administrativament, com tota ocultació comesa per qualsevol contribuent d’actes i activitats subjectes a tributació. Serien sancionables el fet de rebre pagaments privats que no haguessin sigut declarats a l’IRPF, així com el fet de disposar de béns a l’estranger i no haver-los declarat anualment a través de l’Impost sobre el Patrimoni. En qualsevol cas, es tractarien d’infraccions tributàries per deixar de declarar o ingressar els deutes corresponents amb sancions de fins al 150% del que s’ha deixat d’ingressar. Presó i multa També punible penalment si les quantitats defraudades superessin els 120.000 euros, ja que llavors la infracció tributària passaria a qualificar-se com a delicte contra la Hisenda Pública, i podria ser un delicte agreujat si la quota total defraudada superés els 600.000 euros o si s’haguessin utilitzat, com sembla ser en aquest cas, societats pantalla, persones interposades o paradisos fiscals. Fins i tot podria qualificar-se com un delicte de blanqueig de diner si es considerés que l’origen dels fons ingressats a Suïssa és delictiu. En qualsevol cas, la sanció penal podria arribar fins als sis anys de presó i multa, a més del decomís dels guanys obtinguts. No obstant, si admetem que els actes del rei Joan Carles I no eren enjudiciables abans de la seva abdicació el juny del 2014, ja que la seva persona era inviolable, i, a més, tenim en compte que aquests actes prescriuen als quatre anys per a l’Administració Tributària i als cinc anys per a la jurisdiccional penal, resulta que tots els actes o activitats no declarats a Hisenda pel rei emèrit més enllà d’aquests terminis quedarien fora de tota possible sanció. Però ¿què passa amb els actes posteriors a l’abdicació i que encara no han prescrit? Doncs que el monarca encara pot evitar la responsabilitat penal d’aquells no declarats si decideix regularitzar voluntàriament la seva situació abans que Hisenda iniciï un procediment de comprovació en el mateix sentit, o abans que el Ministeri Fiscal o el Tribunal Suprem facin actuacions per comprovar l’existència de delictes contra la Hisenda Pública. És a dir, si Joan Carles I acudeix a l’Agència Tributària amb la voluntat de declarar i ingressar tot el que correspongui a les seves activitats privades no declarades en aquests últims anys, evitarà les sancions penals que se’n poguessin derivar. Igual que qualsevol contribuent en la mateixa situació. No obstant, si finalment aquest fos el cas, ningú podrà evitar el retret social de la seva suposada conducta, no només per haver sigut el cap de l’Estat, sinó per les reiterades vegades que en els seus discursos ha demanat exemplaritat als responsables polítics. Es deia de la dona del Cèsar que no només havia de ser honrada, sinó també semblar-ho, però de què serveix semblar-ho si la realitat és ben diferent. No és una qüestió de monarquia o república, es tracta d’exercir un càrrec públic amb honradesa i no només d’aparentar-ho, per molt ‘campechano’ que un sigui. *Profesor de Dret Financer i Tributari de la UOC

El més llegit