La Monarquia, en crisi

Les bones intencions no garanteixen bons resultats. Sembla demostrar-ho el comunicat pel qual vam conèixer la decisió de Joan Carles I. L’anterior cap d’Estat explica que es trasllada a viure fora d’Espanya per «facilitar» al seu fill l’exercici de les seves funcions. El propòsit és encomiable perquè busca estalviar a Felip VI la irradiació del desprestigi que el comportament del rei emèrit ha generat. No obstant, crec que el contingut de la comunicació ha sigut erroni i el moment escassament oportú. Passem per alt el formalisme de la nota escrita, que segons el meu parer era la solemnitat requerida pel rang dels protagonistes i la dimensió històrica de la decisió. No obstant, el seu contingut mostra escassa intel·ligència emocional. Es refereix al llegat del seu regnat, que segons el meu parer és positiu, i al servei als espanyols. Però oblida l’afecte que va merèixer per a molts d’ells, que van veure en Joan Carles la representació de l’Espanya democràtica i una figura simpàtica i popular. La ignorància d’aquesta connexió sentimental deixa al descobert una fredor altiva, que no ajuda a popularitzar una monarquia al segle XXI. Almenys una com la nostra, que té mala acceptació a les enquestes que coneixem. I, pitjor encara, en el comunicat no s’esmenta la disposició de Joan Carles I a col·laborar amb la justícia. Els seus advocats ho han dit, però ell no. Aquest silenci indueix a creure que Joan Carles I no té en compte que manca d’inviolabilitat, i que, tret del seu aforament davant el Tribunal Suprem, és un ciutadà que ha de respondre davant els jutges si així se li exigeix. També li ha faltat sentit de l’oportunitat. No s’han tancat les investigacions que l’afecten, a Suïssa i a Espanya, i la seva marxa ara és interpretada per alguns com una fugida. Si pretenia millorar la imatge de la Monarquia, no ho ha aconseguit. Reduir els privilegis La nit del 4 al 5 d’agost de 1789, l’Assemblea Nacional constituent francesa va aprovar l’abolició dels privilegis feudals. Ho va fer després d’una proposta del vescomte de Noailles, i des de la tribuna d’oradors va ser recolzat per altres aristòcrates il·lustrats. Des d’aleshores, la idea d’igualtat impulsada per la Revolució francesa fa difícil suportar qualsevol privilegi. Més encara quan resulta beneficiat algú que no deu el seu càrrec a l’elecció o al mèrit, sinó a ser al lloc adequat de la línia successòria. Per això, em sembla que els que desitgin la supervivència de la Monarquia han de mirar de reduir els seus privilegis al que resulti indispensable per a l’acompliment de les seves funcions. Això és especialment important referent a la inviolabilitat del Rei. El text constitucional diu (article 56.3): «La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat». S’hauria hagut d’interpretar de forma restrictiva, per habilitar el legislador a una protecció especial de la seva figura i a impedir l’exigència de responsabilitat pels actes que com a cap d’Estat està obligat a realitzar. No obstant, se li ha donat un abast en el qual sembla exempt de respondre pels seus actes privats, i el Tribunal Constitucional ha arribat a dir que la inviolabilitat «preserva el Rei de qualsevol tipus de censura o control dels seus actes» (STC 98/2019, fonament jurídic 3.c). Aquest tipus d’interpretacions té un cost per a la reputació de la institució perquè significa que la inviolabilitat del Rei impedeix l’exercici de la llibertat d’expressió, si és crítica cap a la seva figura, o impedeix la tutela judicial dels qui se sentin perjudicat en els seus drets per la conducta del monarca. Alguns vam creure, durant molt temps, que eren injustificats els temors de penalistes com Enrique Gimbernat, que plantejava la hipòtesi d’un «rei delinqüent». Pensàvem que la Monarquia, precisament per mancar de legitimitat democràtica, es poliria en la conducta dels seus representants, conscients que qualsevol relliscada redundaria en l’erosió de la institució. Ens equivoquem: vam pecar d’ingenuïtat. Si des del Tribunal Constitucional i el poder judicial es dona aquesta interpretació a la inviolabilitat, qui sigui titular de la Corona pot acabar pensant que es troba més enllà de la llei i dels valors d’una societat democràtica. Ara sembla impensable, però també ho semblava fa 40 anys. Convé, doncs, que les lleis acotin la inviolabilitat només al que es derivi de l’acció institucional del Monarca. Per a la resta i per a tots, la igualtat davant la llei i l’accés a la tutela judicial. El blindatge excessiu pot asfixiar la Monarquia.

La Monarquia, en crisi

Per garantir-ne la supervivència, convé que les lleis acotin la inviolabilitat només al que es derivi de l'acció institucional del Rei

El més llegit