Tota la gestió de la crisi provocada pels comptes suïssos de Joan Carles I, unida a l’aparició del nom de Felip VI en les fundacions associades, respon al convenciment que l’objectiu ha de ser protegir la figura legítima i exemplar de l’actual monarca front la toxicitat de l’herència paterna. Pot ser que així sigui. Però els fets no apunten precisament en aquesta direcció. En un país on declarar-se joancarlista, no monàrquic, es va convertir en tòpic, la principal font de legitimitat de Felip VI, li agradi o no, ha sigut i continua sent el regnat del seu pare. Degradar la seva figura degrada inevitablement la seva pròpia legitimitat; i Felip VI ja és un rei amb massa territoris en el seu regne on anar li suposa un problema.